diumenge, 26 de setembre del 2010

Amb A, d’Alzheimer (Mataró, 26 de setembre)


Albada. Amenaça pluja, el cel, però no. Alarona camina per l’Alzheimer. Agrícoles terres, les de les Cinc Sènies. Arcades d’un pont antic. Abancalen un tros amb tractor. Autopista per sobre. Acanalats camins, caminois i torrents. Arrenglerats, on el pas és d’un en un. Arbres autòctons. Alzines. Abrigalls fora. Absorts en el pas lleuger. Aroma de mata, de fonoll i de terra humida. Albirem l’ermita de Sant Miquel, on hi ha l’aplec. Avituallament, aigua i aliment. Amistat i afecte, molt d’afecte. Acceptar que la malaltia fa camí, com ara nosaltres. Ací, una penca; allà, un cactus i moltes figues de moro. Aclaparada per la gernació: som 3.100! Acomplim un desig: ser molts! A l'ermita de Sant Martí, uns segueixen, i els altres enfilen la baixada. Avis, àvies, adults, joves i mainada. Acorralats, com qui la pateix. Actius i actituds positives. Anònims que administren el seu temps, per ajudar els altres. Alegria. Aigua. Allà, falgueres i olivardes. Als cims dels turons, Mataró es divisa tota. Amabilitat. Amoixo el gos que em passa pel costat (aquest sí que fa quilòmetres!) Avall, que fa baixada. Articulacions despertes. Ànims! Apostem per ser solidaris. ‘Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal’, canta Llach. Asfalt. Associacions i entitats. Aturats al parc, augmenta la gent. Aviat arribarem, ja baixem la Riera. Apa, fins a la propera. Tot és poc per ajudar els malalts d’Alzheimer!







dilluns, 20 de setembre del 2010

Homenatge a Josep Fornas, home valent i arriscat (Vilassar de Mar, 19 de setembre de 2010)

Diumenge a la tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca Ernest Lluch, de Vilassar de Mar, sonava de fons la veu de María Creuza, fluixeta, mentre la gent anava entrant per acompanyar a Josep Fornas al seu homenatge. Impulsat per la secció local d’ERC de Vilassar de Mar, però també amb el suport de l’Ajuntament i de la Fundació Josep Irla.
La gent va esbossar un lleuger somriure en sentir les primeres paraules de Damià del Clot, regidor d’ERC. Josep Fornas, pocs mesos enrere, es palplantà al davant d’un cartell de Fontserè, exposat al Parlament de Catalunya, i digué: ‘Veig la política malament, i ha arribat l’hora de tornar a entrar en política”. A punt de fer 86 anys, Josep Fornas manté intacte els seus ideals, la seva manera de veure i d’entendre el país, i sobretot –deixeu-m’ho dir- la seva valentia.
Que Joaquim Ferrer, alcalde de Vilassar, de CiU, digués el que va dir, l’honora. ‘En Josep s’ho mereix, i el poble de Vilassar de Mar el distingeix amb el pin de regidor’. Devia ser dels pocs que va preferir unir esforços, sabent reconèixer quan cal distingir algú que s’ho mereix, malgrat no ser de la mateixa corda.
Albert Manent, amic íntim de Josep Fornas, va fer algunes pinzellades de la seva vida. De com en Josep comprava els llibres prohibits pel franquisme: ‘A la llibreria Torrades, de Barcelona, els comprava a sacs’, i després els guardava en una casa que tenien a Gallifa.  De l’entesa absoluta que tenia amb el president Tarradellas, de com havia quedat embadalit d’aquell gat vell. Trucades diàries a Saint-Martin-le-Beau, sempre amb pseudònims. De la intel·ligència precisa i crítica de la Clara Prat, l’esposa d’en Josep, recolzant-lo en tot. Dels 250 títols que va publicar l’Editorial Pòrtic, on en Josep es va fer més savi que ric, fent aleshores ja el que ara anomenem ‘memòria històrica’. 
Però la intervenció més emotiva, més personal i més íntima va ser la de la Lluïsa Fornas, una de les seves filles. ‘Vam aprendre a estimar el nostre país amb la política. Vam créixer amb un sentiment profund de risc i de perill’. Quin privilegi que passin per casa mossèn Josep Dalmau, Jordi Solé Tura,  Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, el pare Marc Taixonera, Manuel de Pedrolo, i un llarg etcètera.
La Lluïsa explica que el 1973, després d’un desamor adolescent, el seu pare l’envià a Saint-Martin-le-Beau. Després d’una breu pausa, mira fixament el seu pare i diu: ‘Mai a la vida t’agrairé prou que m’hi haguessis enviat. I et vaig entendre a tu.’
Josep Fornas anava i venia de Saint-Martin-le-Beau acompanyant gent que volia veure el president Tarradellas o portant documents. I diu la Lluïsa: ‘Com més compromesos eren els documents que hi portava, més fills carregava al cotxe’.
De Joan Puigcercós, president d’ERC, en destaco la frase: ‘Sense l’esforç que Fornas fa d’aquest redescobriment de la memòria històrica, avui seríem menys nació.’
I els deu minuts de Josep Fornas es converteixen en mitja hora, però quina mitja hora més agradable!  Ens parla de Ferran Canyameres, a qui visitava cada dimecres després de sopar, i amb qui va conèixer moltíssima gent, i de qui va aprendre molt. Amb la murrieria que el caracteritza ens diu: ‘He sigut un polític una mica atípic’, i té raó.
I escoltant el Pacte dels Champs-Elysées, la coneixença amb el president Tarradellas, la seva dèria de la recuperació i del retorn de les institucions, de com va acompanyar el president Pujol a visitar el president Tarradellas, se’ns fa l’hora d’acabar l’acte.
I Josep Fornas –recordant les paraules amb què ha iniciat l’acte Damià del Clot– conclou: ‘Si torno a la política, serà per anar a la independència.’
Gràcies, Josep!

Algunes fotografies de l'acte:
Josep Fornas i Heribert Barrera
Albert Manent
D'esquerra a dreta: Joan Puigcercós, Josep Fornas, Clara Prat, Joaquim Ferrer, Heribert Barrera i Josep Vall
Lluïsa Fornas, filla de Josep Fornas
Joan Puigcercós, president d'ERC
Josep Fornas
Josep Fornas i mossèn Dalmau

divendres, 17 de setembre del 2010

Exposició dedicada a Antoni Sors i Ferrer (Sant Vicenç de Montalt, 1949 – Lhotse Shar, 1987)

L’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, en motiu del 25è aniversari de la primera ascensió catalana a l’Everest, ha organitzat una exposició dedicada a Antoni Sors. Ell, juntament amb Òscar Cadiach i Carles Vallès, va trepitjar el sostre del món el 1985, quan encara no hi havia internet i es comunicaven a través de telegrames tramesos mitjançant el Morse.
Sabia de l’acte d’homenatge que s’havia fet el 28 d’agost a la sala gran de Can Costa i Font, de Taradell, per l’amiga Mercè Marfany –companya aleshores d’Antoni Sors. Pocs polítics, molta gent, i una magnífica presentación feta pel periodista Albert Om, que el 1985 havia narrat per Ràdio Taradell els moments més intensos de l’expedició.
L’Agrupe, però, ha volgut recordar aquella gesta amb una exposició no tant dedicada a l’Everest, sinó a tot aquell seguit de muntanyes i sortides que en Toni Sors va fer al llarg de la seva vida muntanyenca. Companys i amics s’aplegaven al voltant de les fotografíes, algunes reconeixent-se molt més joves, altres recordant els qui ja no hi eren.
Broad-Peak, terres andines, els Alps, la Pica d’Estats, l’Everest, Lhotse Shar…, apareixen majestuoses a les parets de l’exposició.
En Toni, com a cap de l’expedició de Broad-Peak (8.47m), l’any 1981, s’encarregà de comunicar la mort de l’excursionista mataroní Enric Pujol, a la seva família, ignorant que uns anys més tard, al Lhotse Shar –i després d’haver trepitjat l’Everest–, serien uns altres els qui comunicarien la mateixa dissort a la seva. L’Allau també ocasionà la mort dels alpinistes mataronins Sergi Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones.
Carles Vallès, el president de l’Agrupació i Joan Antoni Baron, alcalde de la ciutat, van fer unes breus paraules, però jo em fixava en aquella dona menuda que tenien al seu costat i a qui ningú havia esmentat. La Trini, de 95 anys, mare d’en Toni Sors, se’ls escolta a peu dret, sense gaire expressions a la cara. Després, tinc ocasió de parlar-hi. M’explica que una setmana després d’haver mort en Toni, va rebre una carta del Nepal. Era d’ell i li deia que aviat tornaria a ser a casa. Plora. Em diu de memòria els versos que li van posar al recordatori: “El meu fill escrivia molt, i molt bé”, em diu.
Abans de cloure l’acte, la Mercè Marfany surt al davant i es col·loca entre la mare d’en Toni i els qui han presentat l’acte. Des de Taradell que ha remogut records, i armaris. El banderí que en Toni portava quan va fer l’Everest, brodat, amb l’escut de la ciutat i amb el nom de l’Agrupe, vol regalar-lo a l’entitat.
Aquestes també són les coses que cal tenir en compte dels homenatges. Els sentiments, les emocions, el dolor, massa vegades oblidats pels absurds protocols i presses. Una encaixada o una abraçada donada a temps no arregla res, però reconforta. I veure com els seus amics i companys han volgut ser-hi.
A l’entrada, el gegant de l’Antoni Sors de Sant Vicenç de Montalt ha donat la benvinguda a tots els assistents, i en Ton Ricart. En Lluís Gómez i la Mercè Macià somriuen.

Voleu saber una cosa curiosa? El celler Laietà, de Sant Cebrià de Vallalta –familiars del metge de l’expedició de l’Everest, Ton Ricart–, ha fet una partida de 8.848 ampolles en commemoració de la primera ascensió catalana a l’Everest. Cada ampolla va numerada. Podem trobar el vi commemoratiu de l'Everest al celler de Can Montserrat, que n'han demanat l’exclusiva per Mataró. Per a qualsevol consulta, podeu adreçar-vos a cellerlaieta@coac.net. A veure qui compra la darrera i fa cim. Bona iniciativa!
Us deixo aquí algunes fotografies de l'acte.

L'alcalde Joan Antoni Baron inaugurant l'exposició
Carles Vallès, el president de l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors, i germana


La Trini, amb una foto del seu fill Toni al darrera
El banderí que la Mercè Marfany dóna a l'Agrupe, i la mare d'en Toni Sors
Detall del banderí
El gegant d'Antoni Sors, de Sant Vicenç de Montalt

dissabte, 4 de setembre del 2010

'A Celdoni Fonoll', un poema de Vicent Andrés Estellés


Avui, homenatge a Vicent Andrés Estellés, he trobat escaient reproduir aquests seu poema dedicat a Celdoni Fonoll, bon amic, però també un poeta i rapsoda que encara no ha rebut l'admiració que mereix.

A Celdoni Fonoll

era diumenge i a boqueta nit vares arribar
venies de les terres d’Alacant
parlaves de vi de festa de tot un poble
que celebrava com al voltant d’un garrofer
la seva veu retrobada com una llosa

emic oh clar amic venies de més amunt
duies la pols de la marxa de la llibertat
duies el cansament del manament august
però havies de seguir encara de caminar moltíssim
tenies les ungles negres d’escarbotar la terra

et recorde moltíssim et recorde entre les flames
d’aquest moment únic mai no podràs descansar
com no descansen els rius les terres
duràs la teva veu al llit del malalt
el miraràs aixecar-se del llit

reparteixes els mots entre la boca del poble
com repartiries les lloses de les Homilies d’Organyà
beus vi després i raones amb tot déu
et lleves matiner i continues el camí
que és el teu però que és el de tothom

oh amic de la veu potent de la barba fosca
hem d’anar un jorn a la cova negra de Xàtiva
a la cova del Parpalló i amb lenta mà
s’escolarà la terra entre els teus dits
i besaràs els murs

t’espere al Perelló la mar canta
però seguesc aplicat a uns mots
es farà de nit i s’encendrà la mar
vine al Perelló Isabel i jo t’esperem
esperem la teva veu la teva confiança la llibertat.

V. A. Estellés (1977) 

In memoriam Raimon Panikkar (Barcelona, 1918 - Tavertet, 2010)



‘Farem la música tal com raja’, ha començat Blancafort, el constructor del nou orgue. Amic de Raimon Panikkar, els seus mots han obert la cerimònia del funeral a Raimon Panikkar a la Basílica de Montserrat. En la darrera de les tres peces, interpretada per Juan de la Rubia, semblava que un estol d’ocells prengués el vol. 
Hem entrat a la basílica quan encara faltaven més de tres quarts d’hora perquè comencés la cerimònia, però ja era plena de gom a gom. A la banda esquerra, cinc bancs de seients reservats per a les autoritats del Govern, una representació del Parlament de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona, d’institucions universitàries i d’entitats culturals. A la banda dreta, els familiars.
Veig el plor d’una dona des del principi de l’acte. Sentiment pur i dur, a vegades difícil de controlar. Les paraules conforten a Montserrat. Simples, senzilles, sentides: filosofia pensament, felicitat, estimació, vincles, intel·lectualitat, pau, coneixement, caliu familiar, amor.
El professor Josep-Maria Terricabras, amb la veu que el caracteritza –segura, potent, de mots contundents–, ha dit que Panikkar se’n va anar cristià, es va descobrir hindú i va tornar budista, sense deixar de ser cristià, i ha afegit que ‘Panikkar ja no serà entre nosaltres, però encara serà nostre’. La seva biblioteca serà consultable a la Universitat de Girona, i això és una magnífica notícia.   
Bon text el que ha llegit Àlex Pelach, nebot de Raimon Panikkar, repetint una frase que diu Mayor Zaragoza sobre el seu oncle: ‘Després d’escoltar-lo, hi estiguessis d’acord o no, sabies que sabies més’.
A Montserrat, Raimon Panikkar va celebrar els seus 25 i 50 anys de la seva ordenació com a prevere, i avui els qui hi hem pujat li hem volgut agrair que al llarg de la seva vida fos una persona amb una ment i un cor obert a tothom.
El virolai ha posat punt i final a la cerimònia, però abans hem pogut sentir una peça interpretada per Jordi Savall i Montserrat Figueras. Tot un luxe.

PD: Enmig de la cerimònia, un monjo treu una càmera de fotografia i comença a disparar. O bé penja les fotos a la xarxa social o bé vol immortalitzar els polítics asseguts a la primera fila. Estem en precampanya, no?


Josep Maria Terricabras
Jordi Savall
Montserrat Figueras i Jordi Savall
Salvador Panikkar, germà de Raimon