Diumenge a la tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca Ernest Lluch, de Vilassar de Mar, sonava de fons la veu de María Creuza, fluixeta, mentre la gent anava entrant per acompanyar a Josep Fornas al seu homenatge. Impulsat per la secció local d’ERC de Vilassar de Mar, però també amb el suport de l’Ajuntament i de la Fundació Josep Irla.
La gent va esbossar un lleuger somriure en sentir les primeres paraules de Damià del Clot, regidor d’ERC. Josep Fornas, pocs mesos enrere, es palplantà al davant d’un cartell de Fontserè, exposat al Parlament de Catalunya, i digué: ‘Veig la política malament, i ha arribat l’hora de tornar a entrar en política”. A punt de fer 86 anys, Josep Fornas manté intacte els seus ideals, la seva manera de veure i d’entendre el país, i sobretot –deixeu-m’ho dir- la seva valentia.
Que Joaquim Ferrer, alcalde de Vilassar, de CiU, digués el que va dir, l’honora. ‘En Josep s’ho mereix, i el poble de Vilassar de Mar el distingeix amb el pin de regidor’. Devia ser dels pocs que va preferir unir esforços, sabent reconèixer quan cal distingir algú que s’ho mereix, malgrat no ser de la mateixa corda.
Albert Manent, amic íntim de Josep Fornas, va fer algunes pinzellades de la seva vida. De com en Josep comprava els llibres prohibits pel franquisme: ‘A la llibreria Torrades, de Barcelona, els comprava a sacs’, i després els guardava en una casa que tenien a Gallifa. De l’entesa absoluta que tenia amb el president Tarradellas, de com havia quedat embadalit d’aquell gat vell. Trucades diàries a Saint-Martin-le-Beau, sempre amb pseudònims. De la intel·ligència precisa i crítica de la Clara Prat, l’esposa d’en Josep, recolzant-lo en tot. Dels 250 títols que va publicar l’Editorial Pòrtic, on en Josep es va fer més savi que ric, fent aleshores ja el que ara anomenem ‘memòria històrica’.
Però la intervenció més emotiva, més personal i més íntima va ser la de la Lluïsa Fornas, una de les seves filles. ‘Vam aprendre a estimar el nostre país amb la política. Vam créixer amb un sentiment profund de risc i de perill’. Quin privilegi que passin per casa mossèn Josep Dalmau, Jordi Solé Tura, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, el pare Marc Taixonera, Manuel de Pedrolo, i un llarg etcètera.
La Lluïsa explica que el 1973, després d’un desamor adolescent, el seu pare l’envià a Saint-Martin-le-Beau. Després d’una breu pausa, mira fixament el seu pare i diu: ‘Mai a la vida t’agrairé prou que m’hi haguessis enviat. I et vaig entendre a tu.’
Josep Fornas anava i venia de Saint-Martin-le-Beau acompanyant gent que volia veure el president Tarradellas o portant documents. I diu la Lluïsa: ‘Com més compromesos eren els documents que hi portava, més fills carregava al cotxe’.
De Joan Puigcercós, president d’ERC, en destaco la frase: ‘Sense l’esforç que Fornas fa d’aquest redescobriment de la memòria històrica, avui seríem menys nació.’
I els deu minuts de Josep Fornas es converteixen en mitja hora, però quina mitja hora més agradable! Ens parla de Ferran Canyameres, a qui visitava cada dimecres després de sopar, i amb qui va conèixer moltíssima gent, i de qui va aprendre molt. Amb la murrieria que el caracteritza ens diu: ‘He sigut un polític una mica atípic’, i té raó.
I escoltant el Pacte dels Champs-Elysées, la coneixença amb el president Tarradellas, la seva dèria de la recuperació i del retorn de les institucions, de com va acompanyar el president Pujol a visitar el president Tarradellas, se’ns fa l’hora d’acabar l’acte.
I Josep Fornas –recordant les paraules amb què ha iniciat l’acte Damià del Clot– conclou: ‘Si torno a la política, serà per anar a la independència.’
Gràcies, Josep!
Algunes fotografies de l'acte:
 |
| Josep Fornas i Heribert Barrera |
 |
| Albert Manent |
 |
D'esquerra a dreta: Joan Puigcercós, Josep Fornas, Clara Prat, Joaquim Ferrer, Heribert Barrera i Josep Vall
|
 |
| Lluïsa Fornas, filla de Josep Fornas |
 |
| Joan Puigcercós, president d'ERC |
 |
| Josep Fornas |
 |
| Josep Fornas i mossèn Dalmau |
