‘La mort, en un matí d’abril’, un poema de Màrius Torres

Sé per Víctor Pàmies, que la catosfera –tal com s’ha fet anteriorment amb Salvador Espriu i Jesús Montcada– s’apunta a l’homenatge a Màrius Torres, en els centenari del seu naixement. Les xarxes socials serveixen també per difondre la cultura catalana.

En el llibre Cartes completes (1960 – 1983), llegeixo que el 21 de setembre de 1961 Joan Sales li diu a Mercè Rodoreda: “Estimada amiga (...), poseu , sense vacil·lar, La mort i la primavera. És molt suggestiu. Em fa pensar en un vers de Màrius Torres: 'La mort passava en un matí d’abril, tan alta...'

El 27 d’octubre segueix: ‘La seva carta anterior no tenia res d’estúpida. L’únic que em va semblar desorbitat és que digués que la literatura catalana d’aquests últims vint anys feia plorar de tan mediocre, però crec que és degut a viure vostè tan desconnectada del país. Potser també a la nefasta influència del Destino –que fa tots els possibles per silenciar els llibres catalans interessants (el nom de Màrius Torres ni tan sols hi ha sortit mai, i estem a la 4ª edició!) i en canvi parla contínuament d’unes grans llaunes com si fossin els autèntics representants, genials i tot (l’adjectiu hi ha sortit més d’una vegada), de les nostres lletres. El mal que ha fet aquesta tàctica infernal ja pot pensar-se. (...) Sapiguem conservar la fe i l’esperança! Si no l’ha llegit encara llegeixi Màrius Torres.”

El 29 d’agost de 1962, Joan Sales torna a escriure a Mercè Rodoreda i li diu: “Em sento més i més intrigat amb La mort i la primavera. Crec que hi hauríeu de posar per lema el vers d’en Màrius Torres ‘La mort passava en un matí d’abril, tan alta...’ Per cert, estic preparant la 4ª edició d’en Màrius. Un consol entre tantes tristeses, com el públic ha sabut comprendre’l i estimar-lo. Molt més el públic que els crítics; aquests no n’han parlat mai –amb algunes raríssimes i honrosíssimes excepcions.

Gairebé un any i mig més tard, el 31 de gener de 1964, insisteix: “De tots els títols de la novel·la nova, el que m’agrada més és La mort i la primavera. Ara està a punt d’imprimir-se la 4ª edició dels versos d’en Màrius i us l’enviaré així que n’hi hagi exemplars disponibles, perquè veieu aquell poema de ‘La mort en un matí d’abril’. Em sembla que no coneixeu els versos d’en Màrius. I em sembla que us agradarien.

Nota: ‘La mort, en un matí d’abril’ fou editat en el volum Poesies d’en Màrius Torres que Joan Sales va compondre i imprimir a Coyoacán, el 1947, sota el segell dels Quaderns de l’Exili, i del qual preparava la reedició per a Ariel aquell 1961. Durant tota la guerra i fins a la seva mort el 1942, Màrius Torres feia arribar els seus versos a Joan Sales, com es pot resseguir en el volum Cartes a Màrius Torres (Club Editor, 1976, reeditat el 2007).

Quan parlar d'independència no era tan fàcil...

Les poques notícies que llegeixo aquest estiu em fan adonar que estem en època preelectoral: d’una banda, crítica barroera i fàcil; de l’altra, tothom vol justificar que és la millor opció, el primer de la fila i el més maco.

I ara, quan el més senzill és fer aquesta crítica fàcil, quan surten opcions polítiques de sota les pedres com si res, quan és molt fàcil posar-se a la boca la paraula ‘independència’, quan començo a llegir que Carod-Rovira no participarà de la campanya electoral d’ERC..., m’atreveixo a fer quatre ratlles trencant una llança per l’actual vicepresident del Govern. Qui més qui menys, tothom s’atreveix a criticar-lo, prenent-li les anècdotes fàcils, però com que sóc del parer que la seva feina no és només la que ha fet estant al tripartit –hi ha un munt d’articles seus a la premsa que en poden donar fe–, a contracorrent de tot i de tothom, s’equivoquen aquells que volen prescindir dels seus consells i de les seves reflexions.

Des del referèndum d’Arenys de Munt, tothom s’apunta a parlar d’independència, tothom és més independentista que el del costat, però dels polítics que ara en parlen només Carod-Rovira era a la taula presidencial de l’homenatge que es va fer a Fèlix Cucurull, el 10 de setembre de 1995, com a cloenda de les Jornades Independentistes que es van celebrar al Casal de la Joventut Seràfica.

L’Associació Roca i Farreras, presidida per Fèlix Cucurull –una associació d’estudi, debat i difusió de l’esquerra independentista–, organitzà un cicle de Debats Independentistes, en el qual Carod-Rovira ja hi participa l’any 1991. Ell és també un dels participants de les conferències i taules rodones que l’Associació organitza a l’Ateneu Barcelonès l’octubre de 1991 sobre Josep-Narcís Roca i Farreras.

Carod-Rovira intervé en la presentació, el 10 de febrer del 2000, a l’Ateneu Barcelonès, del llibre Josep Narcís Roca i Ferreras, l’origen del nacionalisme d’esquerres, assaig basat en l’obra de recopilació duta a terme per Fèlix Cucurull al llarg de més de 20 anys, i Carod-Rovira.

L’Ajuntament d’Arenys de Mar i la Biblioteca Pere Fita, l’any 2006 organitzà l’exposició i un cicle de conferencies sota el títol «Fèlix Cucurull, 10 anys en el record 1919-1996”. Qui en féu la cloenda va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que en aquells moments digué: “la lluita de Fèlix Cucurull per investigar i divulgar el fet nacional català està de plena actualitat en un moment en què Catalunya està pendent encara de l’aprovació d’un nou Estatut, en aquests moments amb la retallada del Tribunal Constitucional espanyol que es considera un fet més que previsible”.

I quan a un polític li dius que ha mort, a Mèxic, el fill de l’autor de Historias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, exiliat polític, i sap de què parles, vol dir alguna cosa.

La Seu d'Urgell - Tuixent - Bóixols

La casa rural de Les Valls del Cadí ens ha acollit aquestes darreres nits. Llegir De què parlo quan parlo de córrer, de Murakami, després d’haver pujat al Coll de Mola, ha estat magnífic. Esforç de pujada i esforç de baixada. Un cel net, blavíssim, i unes muntanyes verdes, d’un verd entre clar i espès. Silenci al cim, silenci arreu. Bales de palla posen el repunt al paisatge.

He descobert la vall d’Adraén, Fórnols, Cornellana i Tuixent. El Museu de les Trementinaires, un petit tresor. És l’exemple que amb un espai menut i coquetó pot explicar-se molt bé la memòria històrica. La Sofia Montané, que va morir el 1996, va ser la darrera trementinaire, i l’audiovisual permet escoltar-la explicant els diferents indrets per on es desplaçaven a peu per tot Catalunya. En sortir, veig més clar que Mataró ha d’explicar al món que va ser capital del vidre, que el Forn del Vidre va ser una de les primeres cooperatives de l’Estat espanyola, i és que Mataró no va viure només del tèxtil.

Les coixineres amb herbes remeieres

La Sofia Montané

En baixar, ens hem desviat pel coll de Nargó, per arribar-nos a Bóixols. Per les cartes de l’avi, sé que s'hi va estar onze dies establert durant la guerra civil i volia trepitjar la mateixa zona, veure com era el poble de Bóixols. He pogut parlar amb Joan Morgó, un avi de 84 anys, a qui li falta un braç per culpa d’una metralla. Tenia 14 anys. No puc explicar tot el que m’ha arribat a transmetre. Ho recorda tot, vivament. El lloc on es canviaven els soldats, el telèfon que portaven els de Sanitat, els rierols de sang, els morts, els tancats a l’església... En Joan va veure com mataven la seva germana, i quan intenta explicar-m’ho se li fa un nus a la gola, i sanglota.

El pla de Bóixols, on explica en Joan que es

canviaven els soldats

La campana de l'església de Sant Roc,

de Bóixols

A Bóixols mateix, mentre en Joan era un nen, el meu avi va escriure aquestes ratlles, el 6 de novembre de 1938:

“Molt estimada Maria, el motiu d’aquesta és per desitjar-te una perfecta salut a tots, com ho és la meva fins al moment, això és avui, 6 de novembre, a les 12 del migdia, i també que aprofito l’avinentesa per dir-te que probablement entraré en combat. Si, com suposo, aquesta arriba a les teves mans, guarda-la, aquesta és la meva voluntat.

També he de dir-te que de Puigcerdà em varen portar al pla del Cadí, que hi vàrem estar 18 dies, i després ens varen portar a Bóixols, que hi vàrem estar 11 dies, i d’allà ens varen fer anar 45 quilòmetres a peu i hi vàrem estar 8 dies, i ara sóc sota de Lleida. Així és que del Pirineu quasi ja sóc a baix, a Tortosa. Et dic això perquè te n’adonis de l’estat en què estic, que per cert és molt nerviós. De totes maneres, bo i estant en el perill en què estic, jo tinc confiança i espero que tu faràs el mateix.

(...) I també he de dir-te que no he rebut cap paquet i que si no l’has enviat que no ho facis, perquè he hagut de deixar el poc que tenia a la motxilla i carregar-la de municions, que per cert vaig molt carregat.”

(...) Si pots fer-ho, prega per mi i si els teus precs no són escoltats pensa que Déu ho ha volgut així i que no cal que ens desesperem, no en trauríem res de bo. La vida és per morir i el mateix és morir avui que morir demà; sortosos aquells que ja fa 3 anys que ho són, que no han hagut de passar totes aquestes penes, que ho són de veritat. (...)"

Dies complets i aprofitats!