A la manera de...

El dijous és l’únic dia de la setmana que no puc seure a la terrassa de la Granja Caralt a prendre’m la tradicional tassa de xocolata, perquè és el seu dia festiu. Quan ho faig, no m’agrada seure a dins –massa gent i massa soroll– i em poso a fora: poques taules, veig passar la gent que va amunt i avall per la Riera, l’olor de xocolata es barreja amb l’olor de la flor dels til·lers i, què carai, acostumo a esperar la taula que dóna just a l’entrada del carrer Nou, ple de vida.

Quin va ser el darrer cop? Doncs, ara farà tres setmanes. Quan l’ambulància em va recollir, acabava de sortir de la granja i encara tenia gust de xocolata als llavis. Em dirigia al número 9 del carrer Nou, a la llibreria Robafaves, però un home alt i gros em va etzibar un primer cop de puny tan inesperat que em va fer perdre l’equilibri. Crits de: “Oh i Déu meu” al meu voltant, però que no van servir de res. Em va prendre la cartera on hi portava tots els papers de la feina. Vaig pensar que seria algú ressentit amb els darrers casos que havia portat. Sóc advocat i darrerament només faig que representar propietaris que tanquen les seves empreses i deixen treballadors sense feina. “Fill de puta! I ara, què li explico a la parenta?”, m’anava cridant mentre els cops m’arribaven un darrere l’altre.

Avui diuen és possible que em donin l’alta, i ja en tinc ganes, tot i que en aquest hospital de Mataró hi he estat la mar de bé. Veig el verd de la muntanya des de la finestra i quan m’han fet estirar les cames, els colors de les parets dels passadissos m’han amorosit l’estada.

Però jo no canviaré el meu hàbit i quan la Nati obri el dimecres de la setmana vinent, jo hi seré i li demanaré la meva xocolata.

(Amb aquesta versió local, faig meva la proposta que Joan-Lluís Lluís proposa als seus lectors de Xocolata desfeta, tal com també ens proposa la primera tertúlia en català a Twitter @llegimipiulem)

Amb un 23,7% a Mataró, on és la desafecció?

Serem molts els que recordarem el 20-J, i segurament ho farem per diferents motius. Quan les coses es fan bé, es pensen bé, s’organitzen bé i donen un bon resultat, cal anotar-les ben subratllades a la llista de les coses positives.

El meu primer cop en una mesa electoral –totalment voluntari–; la primera vegada que la meva filla, de disset anys, ha pogut exercir el seu dret de vot; el primer cop que una dona d’uns cinquanta-i-tants anys, nascuda a Alberta (Canadà) ha votat per primer cop a la seva vida; els molts primers cops que gent nouvinguda, amb DNI a la cartera, retornaven als seus domicilis quan se’ls deia que havien de justificar que vivien a Mataró; els molts primers cops que gent nascuda els anys 1936, 1937 i 1938, amb carnets d’identitat que no especificaven que vivien a Mataró, i que no disposaven en aquell moment del certificat d’empadronament, es desplaçaven fins a casa seva per buscar un exemplar de la declaració de la renda, que sí que ho especificava, i retornaven al col·legi electoral; el primer cop que vaig tenir a les mans un escarabat “morrut”, perquè una monja de l’escola on estàvem l’havia guardat per recordar el culpable de la mort de la palmera del pati; el primer cop que la seu dels Capgrossos s’ha convertit en el centre de dades electorals; els molts primers cops que quan et creuaves amb la poca gent que corria pel carrer, a quarts de vuit del matí, li tornaves el somriure, perquè era voluntari i participava en la mateixa causa que tu; els primers cops de molta gent que, sorpresos fins i tot ells mateixos, parlaven d’independència; el primer cop que en uns resultats electorals no sentia a tots els partits dir que havien guanyat, perquè els guanyadors érem tots, era la democràcia, era la participació, era la il·lusió, era el futur, era l’empenta, era el voluntariat.

Avui descansarem, avui podrem pair els resultats, avui podrem analitzar les dades, però res de tot això no hauria estat així sense els caps visibles de tota aquesta massa de gent que s’ha engrescat durant tot el temps d’organització, pre-campanya i campanya, com han estat Alfons López Tena, Joan Baron i Mercè Colomer.
I que la cirereta del pastís d’ahir fos el 3d9f dels Capgrossos, ja va ser massa!

Algunes imatges...

Dissabte 19, a les 20:00, reunió informativa

Els voluntaris, a la reunió informativa

Una senyora d'Alberta (Canadà) exerceix el vot

per primer cop a la vida

Esperant els resultats...

I els mitjans...

I més mitjans...

D'esquerra a dreta: Joan Baron, Mercè Colomer

 i Alfons López Tena

Joan Baron i Alfons López Tena

El conte d'en Vicent Partal: un país nou en el nou món global

Vicent Partal ha fet la darrera de les xerrades que Òmnium de Mataró tenia preparades per aquest mes de juny, i ho ha fet amb nota. “Un país nou en el nou món global” podia haver estat una conferència avorrida i diàfana, però Vicent la va fer amena, personalitzada i molt comprensible. Tan de bo molts polítics parlessin tan clar, tan directe, amb les paraules justes i necessàries, sense fer camins, caminois i dreceres per omplir hores i hores, fulls i més fulls, i acabar no dient res.

L’estil que destil·la Vicent Partal quan té un públic al davant és propi d’un docent, d’un docent ben preparat: baixa de la tarima, vol parlar a peu dret per sentir-se més còmode i s’ajuda del seu portàtil per complementar la xerrada –bé, això quan el projector es deixa i llegeix allò que ha de mostrar. Tranquil·litza pensar que no ens passa només això a la resta dels mortals, els que ens defensem dins d’aquest món com podem, sinó que també els passa a aquells que estan al pòdium dins del món de les xarxes globals, internets, programes i maquinària superavançada.

Aquest noi de Bétera parla sense embuts: “Treballo per tenir un estat independent tan aviat com sigui possible / Ho hem fet tan bé amb internet –.cat– que ho podem fer bé en altres camps, també en el polític.”

El seu conte comença el 1995, que és quan comença internet, i arriba fins al dia d’avui, amb unes pàgines webs que tenen un domini .cat amb tota normalitat, després de tota una feina impressionant i molt ben feta per la gent que va aconseguir  crear el domini .cat.

Que l’únic idioma sense estat que estigui al nou iPhone sigui el català és resultat que hem guanyat la batalla a internet. Apple i Google van adonar-se que aquí hi havia un país, un mercat potent, i van fer allò que creien que havien de fer, sense demanar subvencions, sense demanar ajudes: el català era una llengua potent dins del món d’internet i calia que formés part de les trenta llengües que pots trobar ara mateix a iPhone. Que l’ajuntament d’Hamburg tingui el seu web en català també és curiós: i la té perquè a qui la va fer se li va demanar que estigués disponible en les llengües més importants del món. (Després de comprovar-ho, algú es deu haver queixat, perquè ara el català no hi és!)

Algú va dir un dia que una llengua era un dialecte que tenia un exèrcit. Avui, una llengua és un dialecte al Google. El món sencer, quan veu una tarja de visita amb el “.cat”, una adreça electrònica d’un web, una adreça d’internet, d’un museu, d’un diari, tots amb el “.cat” ja no es pregunta d’on és, perquè el sap situar perfectament.

“Nosaltres ja som un país independent a internet!, diu, i ara el que cal és fer l’altra feina.

Quanta raó, Vicent! Un plaer.   

Tret de sortida de @llegimipiulem, una iniciativa 2.0

Avui, que no és pas el primer dijous de mes, sinó el segon dissabte de juny, agafo el tren, a Mataró, a un quart de sis de la tarda. A cada estació que parem, puja força gent jove preparada amb senyeres i samarretes per a l’ocasió: van a la manifestació que ha convocat la Plataforma per al Dret de Decidi. Baixaré a Plaça Catalunya, perquè a dos quarts de set hem quedat amb @judithvips –mataronina també–, @lalectora i @aigua, dues xiques valencianes que pujat a la ciutat comtal per escoltar Joan Miquel Oliver al Sonar Kids. Hem quedat per fer una xocolata desfeta al carrer Petritxol, però si veig un home de bellesa prou distingida, amb cabells llargs i arracada al nas, l’esquivaré, no fos cas que sigui de Cassà de la Selva.

Dos dies més tard no em despertaré a cap hospital, sinó que serà el dia que arrencarà la tertúlia del primer llibre proposat per @llegimipiulem, el de Xocolata desfeta (exercicis d’espill), de Joan-Lluís Lluís, una iniciativa plenament 2.0.

D'esquerra a dreta, @npini, @lalectora, @aigua

 i @judithvips (hi falta @ariadnalaberint)

I la xarxa –que no entén de fronteres– ha fet possible que, sense proposar-nos-ho, @llegimipiulem sigui fruit d'una col·laboració entre gent del País Valencià i del Principat, i que s’estrena amb un llibre l’autor del qual és de la Catalunya Nord. Algú de les Illes vol sumar-s’hi?

Impacients per veure la resposta del dia 14..., us deixem la imatge del tret de sortida.

PD: Ah, i no cal que busqueu la botiga dels paraigües al número disset, perquè no la trobareu!

Tot recordant Jesús Moncada

"Senyora Mort: vostè sap millor que els més eixerit dels savis, que la gent d’aquest món –vull dir, entenguem-nos, el del cantó dels vius– no tenim manera d’esbrinar el destí ni d’assabentar-nos amb anticipació de l’hora del nostre traspàs. Barrina, cavil·la, dóna-hi voltes, tantes com vulguis: acabes marejadet i no en treus mai l’entrellat. Així doncs, enquimerat per aquesta incertesa, dicto la present al meu amic Miquel Dalmau, la Clenxa, un dels berbers de la vila, xicot molt repolit i d’allò més sabut en coses de lletra, al revés de mi, que sempre vaig ser un sapastre fet i dret per als estudis; la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui cas que, per desídia o galvana, se me¡n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu. De més verdes n’he vist madurar; encara no fa un any –a l’abril serà l’aniversari- en aquesta mateixa taula del Cafè de la Granota on ara ens trobem la Clenxa i jo, l’oncle Campells, un homenàs de ferro colat que pareixia que no s’havia de morir mai de la vida, va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra. I no es pensi que és l’únic. De casos semblants, li’n contaria a cabassos; es quedaria esglaiadeta."

Fragment de “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”, El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada,

[La meva contribució a la iniciativa del blog Saragatona.]

El debat polític sobre el referèndum

La fotografia és de Joan Móra Bosch

La seu d’Òmnium Mataró va acollir ahir el debat polític –amb alguns representants polítics, perquè d’altres van declinar la invitació– del referèndum sobre la independència plantejat per Plataforma Mataró Decideix, que tindrà lloc el proper 20 de juny. En primer lloc, dir que si s’hagués fet a can Palauet, que era com estava previst, més de la meitat dels assistents haurien hagut d’estar drets! A la sala d’Òmnium hi cap força més gent i, així hi tot, hi havia gent dreta i gent a la porta d’accés.

El periodista Manel Cuyàs va moderar el debat, essent contundent amb el temps i insistint en el tema si les preguntes o les intervencions, tant de públic com dels polítics es torçaven de l’objectiu proposat. M’agradarà sentir-lo avui com a tertulià, perquè segur que serà el primer que se saltarà les indicacions del moderador..., perquè sovint ho fa, però és que ell és així. Amè i bon comunicador, va saber posar al debat el punt de sal que convenia.

Els intervinents: Joan Mora Bosch, per CiU; Sergi Morales, per ICV; Francesc Teixidó, per ERC, i Xavier Safont-Tria, per la CUP. Incomprensible que tant el PSC com el PP, representats a l’Ajuntament de Mataró, declinessin l’oferiment. No s’entén, perquè un debat justament és això, una contraposició d’idees, un plantejar quina és la teva percepció i la teva postura.

Tot i els diferents matisos de les quatre intervencions, el més remarcable és que ahir es va parlar amb absoluta naturalitat de coses que fa deu anys no ens hauríem imaginat: suport a les consultes, no fa por parlar d’independència, la gent ha passat la mà per la cara als polítics, de l’Adéu, Espanya! –que ahir es va tornar a emetre–, dels independents convençuts i dels pragmàtics, un poble ocupat, ara ja no hi ha marxa enrere, estatuts, Europa, Arenys de Munt, premsa internacional, aeroport del Prat, concert econòmic, del Tribunal Constitucional.

També es va parlar de la ILP que ahir va aprovar el Parlament de Catalunya i van sortir preguntes sobre què volia dir això, quin seria el procés, cosa que Manel Cuyàs va aclarir llegint la nota de premsa que feia pocs minuts ell s’havia imprès.

Amb tot, ahir es va veure que la gent en vol més, que calen més debats sense tema en concret, perquè ahir sortien moltes preguntes als representants polítics que no anaven en la direcció del tema proposat. Això, que a la xarxa ja es dóna, poder parlar, preguntar o interpel·lar un polític –política 2.0–, potser ens hauríem de plantejar poder-ho fer més sovint a les sales de reunions. La gent necessita explicacions, oportunitats de debatre.

La intervenció final de Safont-Tria, la més ben trobada: ells tenen la clau i el duro, i el que cal és que nosaltres tinguem la clau, i també el duro.

XIVè aniversari dels Capgrossos de Mataró

Aquest matí, mentre fullejava el diari amb una tassa de cafè a les mans, sentia caure un plugim fi contra el terra de la terrassa, però fins i tot la pluja té aquests moments màgics: ha donat una treva de dues hores i escaig per poder carregar i descarregar els castells a Mataró.
El XIV aniversari dels Capgrossos –per cert, estrenats a Twitter no fa gaires dies–, acompanyats pels Castellers de Sants i pels Castellers de Barcelona, ha començat amb mal peu: el 5de8 s’ha carregat, no s’ha pogut descarregar i això ha fet variar un xic el programa. Se’ns acosta un casteller capgròs i ens diu: “No sé què ho fa que com que no estem a acostumats a caure sovint, quan ens passa ens quedem com aixafats i no passa res. Els de Vilafranca cauen sovint i es tornen a aixecar”. Resto muda. M’impressiona que qui digui això, justament, sigui en Mario. Ell ho tornaria a intentar, però es canvia el programa.
M’agrada que se celebri a la plaça de Santa Maria, molt més que quan es feia a la plaça de Cuba. Hi ha elements que hi ajuden, segur: és casc antic pur i dur, siguin on siguin els castells sempre hi ha un detall al darrera que ajuda a situar l’escena; els dos únics plataners que esguarden nit i dia la plaça apunten l’ombra necessària (tot i que avui no calia), i és una plaça que olora a Santes, a festa, a homenatges, a foc... Res, que per a mi fa més plaça.
El projecte “Tots som una colla”, endegat per la Generalitat i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, pretén obrir el fet casteller als nouvinguts, però a Mataró això ja passa, com suposo que passa en moltes altres colles.
Els Capgrossos: 5d8c, 2d8, 3d8 i pilar de 5; els Castellers de Sants; 4d8, 2d8, 3d8 i vano de 5; i els Castellers de Barcelona, 4d8, 2d7, 5d7 i vano de 5.
I com si s’hagués acabat l’encanteri, i amb catorze pilars plantats davant la façana de Santa Maria,  a quarts de tres els ruixats han seguit remullant el terra.
Assajos, pinya, participació, suport i cap a les Santes!

Algunes imatges...