“La narrativa catalana actual”, conferència de Xavier Bosch

Mercè Colomer, presidenta d’Òmnium Cultural de Mataró, ha presentat el protagonista de l’acte institucional d’enguany. El darrer Premi Sant Jordi, Xavier Bosch, imposa. Alt i corpulent, té una mirada entre sorneguera i cínica.

Ha començat bé, presentant una visió optimista de la literatura catalana: “som una gran potència, tenim bona salut i estem com mai”. A Catalunya anem pels 100.000 exemplars de Les veus del Pamano, però saber que a Alemanya van pels 800.000, Déu n’hi do! També ha deixat clar que la nostra història és a la literatura catalana, tant l’època medieval, la guerra, postguerra...

Noms com Montserrat Roig, Jaume Fuster, Josep Albanell, Carme Riera, Pep Coll, Ferran Torrent, Jesús Montcada, Joan-Lluís Lluís, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Pere Calders, Sebastià Alzamora, Emili Teixidor, Joan Anton Baulenas, Jaume Cabré, Quim Monzó, Julià de Jòdar...

Com s’hi d’un vi parlés, ha dit que la collita del 2009-2010 és una bona collita: 9 de cada 10 llibres venuts en català, són d’autors catalans.

Xavier Bosch, però, també ha sigut molt clar quan ha dit que l’únic problema que hi ha és la llengua, el llenguatge que s’utilitza, i que en cada bugada hi perdem un llençol. Els escriptors opten massa pel llenguatge planer, entenedor, i el vocabulari es va empobrint.

Se sabrà tot, el seu darrer llibre, parla de la realitat emmanillada, de les relacions de poder i de la manca de llibertat dels periodistes. Ha fet somriure el públic assistent quan ha explicat que justament el dia que anava a portar, en cotxe, el llibre a relligar –per poder-lo presentar a Òmnium–, la ràdio explicava l’entrada dels mossos del Palau de la Música, pel cas Millet, i ell va pensar que potser la seva obra ja havia quedat desfasada i tot.

Amb paraules contundents ha dit: “El periodisme que fem és massa aborregat i cal fer-ho des d’una mirada més pròpia”. “La literatura catalana es troba en un moment magnífic. L’únic problema que té és Catalunya.” Ens cal més autoestima.

A Mataró, Xavier Bosch ha clos les xerrades que ha anat fent des que l’11 de desembre de l’any passat, a Terrassa, el premiessin amb el Sant Jordi 2009.

L’acte inconnu, de V. Novarina

El Museu Picasso ahir va obrir les seves portes, a les nou del vespre. S’hi estrenava la versió en català de L’acte inconnu, de Valère Novarina, dins dels Barribrossa 2010.

Qui és Valère Novarina? És escriptor, pintor i director d’escena francès, i el convidat a la setena edició del Barribrossa, una iniciativa del Brossa Espai Escènic consistent en un seguit d’accions relacionades amb les arts teatrals i la seva transversalitat amb la cultura escènica i visual. Segons Hermann Bonnin: “Novarina és un teòleg de la paraula que ha reflexionat molt sobre les condicions de l’actor”.

V. Novarina va ser l’artista convidat al Festival d’Avinyó l’any 2007, i va estrenar L’acte inconnu al Palau dels Papes, amb més de quaranta actors. Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, els quals van assistir a la representació, van decidir convidar-lo a Barcelona, cosa que ha estat possible enguany. El subtítol del Barribrossa d’enguany és “La llengua com a escenari en el drama”, i exactament això és el que es va poder veure ahir al Museu Picasso. Un aplaudiment molt especial a les traductores de l’obra al català, Sabine Dufrenoy i Anna Soler.

Mataró hi ha posat el seu petit granet de sorra: la direcció ha anat a càrrec de Moisès Maicas i Genís Mayola ha dirigit els sis actors de l’espectacle –Victor Álvaro, Imma Colomer, Bealia Guerra, Laia Mendoza, Pep Minguell i Albert Pérez– i un cor de quinze veus.

Llàstima que Christian Paccoud, creador de la banda sonora de l’obra de Novarina –i amb qui havíem assajat en dies anteriors– no va poder acompanyar-nos amb el seu acordió i la seva veu esquerdada, per culpa de les restriccions de vols a l’espai europeu.

Rosa Novell, des del públic, s’introduïa en el món de l’autor. El proper dia 22 recitarà, en el CCCB, Carta als actors, una reflexió de Novarina sobre el seu ofici.

Participar-hi ha estat tota una experiència.

Twitter i els debats municipals

El passat dijous 8 d’abril, els usuaris de Twitter vam poder seguir el que passava dins del ple municipal –no em voldria equivocar, però crec que no s’havia fet mai abans–, gràcies a algunes piulades de la periodista i bloguera mataronina Judith Vives.

Acostumats com estem alguns twittaires a seguir els debats de les sessions plenàries del Parlament de Catalunya, gràcies als comentaris d’alguns diputats i diputades força actius a la xarxa que podeu seguir amb el tag #parlament, vaig aplaudir de forma 2.0 (és a dir, fent un tweet) el fet que també pogués seguir el debat municipal de la meva ciutat: “Si els regidors/ores de Mataró twittegessin durant el Ple municipal obririen el debat, com fa el #parlament” i “Com no podria ser d'altra manera, la periodista @judithvips també ens informa. Periodisme obert i al moment”.

Va sorprendre’m, però, la resposta obtinguda al moment per dos regidors de ciutats diferents, però del mateix grup polític: Ramon Bassas i Montserrat Capdevila. Els dos expressaven que ho havien intentat a les seves respectives ciutats, que sempre l’oposició ho havia vist malament i que els criticaven per no estar atents durant el debat. La política 2.0 no és política 2.0 a tot arreu?

Penso que Judith Vives va informar puntualment del que allí passava, sense comentaris personals, i això és periodisme també; periodisme obert i la moment. A més, oferia la possibilitat de retuitejar les seves piulades, i això és obrir encara més la informació a la xarxa.

La cuina del 2.0 vol temps. No estem preparats al canvis, i ara com ara els canvis van massa ràpid. Hi ha qui si llença de cap, i és pioner en moltes iniciatives, i hi ha qui vol que es cuini a foc lent, perquè en desconfia, perquè no l’acaba d’entendre. Amb el temps, però, penso que tothom acabarà entrant-hi.

Amb tot, un debat municipal al twitter sempre seria més ric amb piulades dels seus regidors i regidores, perquè donaria la possibilitat als seus conciutadans de respondre’ls, comentar-los o retuitejar la seva piulada.

Felicito, doncs, Judith Vives, per fer-nos partíceps del que passava dins la sala de plens de l’Ajuntament de Mataró. Si #política2.0 és una nova manera de fer política, el que ella va fer va ser una nova manera de fer periodisme, tal com feia quatre dies havia fet Valentí Sanjuan, director del programa Vist i no vist, de Catalunya Ràdio. I agraeixo les piulades dels regidors Alicia Romero i Ramon Bassas.

Ara caldria que els altres regidors que són al Twitter també s’hi afegissin en el proper ple. Ah, i no només a la meva ciutat.