dissabte, 28 de novembre del 2009

25 anys. Primavera per la Pau

A la Biblioteca Pompeu Fabra aquesta tarda hi ha hagut festa grossa: finalment –i mira que semblava impossible, perquè ho hem hagut de prorrogar diverses vegades– hem presentat el nou CD i el nou llibre 25 anys. Primavera per la Pau.



Ha obert l’acte el president de la Coral Primavera per la Pau, l’Àngel Puig, que ho serà fins el 31 de desembre. En Genís Mayola, el flamant director fins fa dos dies, i una de les ànimes de la coral, ha fet un parlament francament ben treballat, rodó, sentit i molt emotiu, però també hi ha fet sortir pinzellades de la nostra actualitat: Tribunal Constitucional, el partit Barça-Madrid... Per què m’emociono sempre sentint en Genís? Ha fet una imatge molt plàstica explicant que del moviment de les mans en surt música. Gràcies, gràcies i gràcies.



En Ramon Radó, periodista i coautor del llibre, ha dit molt breument no pas el que és el llibre, sinó el que no és, i ha estat un discurs diferent, però que ha connectat. Gràcies.

La Roser Trilla, l’altra coautora i soprano de la coral, sempre discreta, ha estat d’acord amb tot el que ha dit en Ramon, el seu fill, i ha dit que com que eren un pack de dos ella s’estalviava les paraules. Gràcies.

En Pep Illa –ostres, però si va ser el meu professor de llengua a 7è d’EGB al GEM! – ha fet una bona dissertació sobre la història dels moviments pacifistes a Mataró i el Maresme, però ben argumentat dins d’un món en general.

Després de cloure l’acte el regidor de Cultura, que ha estat breu i que ho ha fet amb referències personals, la Coral s’ha situat a la tarima i hem volgut celebrar-ho de la manera com sabem fer-ho. Hem interpretat Cançó sense nom, Diguem-no, Escolta-ho en el vent i Quan en el món, acompanyats de la coral infantil Rodamón. La Glòria Prats fa una bona feina i ho vam poder comprovar els dies que vam enregistrar el CD.

No sé explicar el que sentíem. Només que encara és necessari...

“Les veus de tots ens caldrà afinar,

les mans de tots ens caldrà ajuntar,

els cors de tots ens caldrà escalfar

i el món de tots ens caldrà estimar


PD: M’agradaria veure per un forat com en Genís dirigeix les millors orquestres a casa seva

Cap de setmana de presentacions

Ahir vam encetar un cap de setmana de presentacions. Ahir, a la llibreria Robafaves, M. Esperanza Párrega, presentava el seu llibre de poemes En la arista, i ho feia amb la lectura d’alguns poemes de la mà d’amics seus, vinguts de Madrid, i d’amics de la Coral Primavera per la Pau.


El llibre distribuït en sis parts que recorren temes com l'amor passional i contradictori, l'home i el seu interior, la societat, la condició humana..., va acompanyat d’un CD on hi trobem la recopilació de l'obra d’Indio Juan, qui fou l’espòs de l’Esperanza i gran amic de Primavera per la Pau, que sempre acompanyà amb els seus recitatius la Cantata de Santa Maria de Iquique.



En Genís va musicar un poema del llibre i ens el va cantar a tots, acompanyat de la seva guitarra.

Com deia, aquest acte va ser la prèvia d’un cap de setmana de les presentacions, perquè avui, a les set de la tarda, a la Biblioteca Pompeu Fabra, hi haurà la presentació del llibre 25 anys. Primavera per la Pau, de Ramon Radó i Roser Trilla, on podreu seguir la trajectòria de la coral.

Acompanya el llibre el CD Caminant cap a Ítaca, on hi podeu trobar els nous temes enregistrats:

Viatge a Ítaca, de Lluís Llach;

Cant dels deportats, d’Esser i W.Langhof;

Llàgrimes al cel, d’Eric Clapton, amb text adaptat per en Genís Mayola; Siyahamba, una tradicional zulú;

El desertor, de Boris Vian;

Imagine, de John Lennon;

Escriu-me germà, d’Azmir Dzankovic;

Somos, de José Antonio Labordeta;

Te quiero, de M. Benedetti;

Ha passat pel meu poble un poeta, amb lletra de J. Fradera i música d’en Genís Mayola;

L’ocell veritable, de J. A. Artze i M. Laboa;

Quan en el món, una cançó tradicional anglesa,

i Escolta-ho en el vent, de Bob Dylan.


Us hi esperem!

dijous, 26 de novembre del 2009

Carta oberta a Iolanda Batallé (o a la Joana...)

A vint pàgines d’acabar La memòria de les formigues, noto que estic allargant l’estona de lectura. Avui és el cinquè dia, perquè tot just el vaig comprar dissabte, a la llibreria Robafaves, de Mataró. Vaig sentir-te, crec que era un dimarts a la tarda, parlant del llibre amb la Sílvia Soler, en el programa El secret, de la Sílvia Cóppulo, i vaig anotar-lo en una llibreta negra, tipus Paperblanks, que sempre porto al damunt.


M’has desconcertat, Iolanda, o Joana, ja no ho sé. Tinc un batibull a dins meu com feia temps que no tenia. Vull pensar que tot és invenció, creació, però és tan real, està explicat d’una manera tan natural, toques temes tan humans, íntims i personals, que he tingut la sensació que eres tu, i no pas el personatge, la que m’explicava com veies el món i què n’esperaves a canvi.

De bon principi, ja em vaig adonar que necessitava tenir un llapis a les mans. Trobava frases curtes, sentències, d’una claredat tan gran, que necessitava subratllar-les. Feia temps que no subratllava llibres, potser des de l’època d’estudiant.

Aquesta setmana, que ha estat intensa de treball –dos dies de 9 a 9 del vespre, no he pogut deixar el llibre. Al meu twitter he anat fent piulades amb les frases que més m’arribaven a l’ànima, que més em tocaven, com si m’abracessis, a l’igual que fas amb els arbres.

M’has fet pensar i aturar-me una estona। “Jo em sentia pobra, perquè no tenia temps”, i m’has fet adonar que és cert. Al tren, camí cap a Barcelona, ara observo la platja, aquest llençol infinit que veig desplegar-se cada matí.


I m’ha corprès aquesta corrua de temes que has anat desgranant, talment com una corrua de formigues, perquè tots em tocaven de prop: El Puff, era un drac màgic; el Cavall Fort; que el pare t’aixequés (o aixequés la Joana) només amb una mà fins al sostre। I a mi també em passa que “hi ha llocs que conec bé i en canvi fa més de sis anys que no hi entro, i que potser no hi entraré mai més”, la casa dels meus avis jo me la miro quan passo pel carrer estret, però fa temps i temps que no hi entro.। he llegit i rellegit paraules que definien perfectament com jo em sentia en plena maternitat, allò de “recuperar el temps propi és difícil un cop ets mare”, “sensació de fer-ho malament”.

Davant de la separació d’amics molt propers, estimats, llegir que “la veïna sap que l’amor no és recupera”, costa de digerir. I quan el tema de la depressió no t’és desconegut i fa temps que tens persones al voltant que “estan tan tristes i cansades que no es poden aixecar i treballar”, i consideres que és injust, penses: “Però com s’ho ha fet aquesta Iolanda?” Ànima, m’has tocat l’ànima.

M’hauria agradat trobar més converses amb en Jofre, però m’han agradat moltíssim els correus entre la Joana i la Lenka. Imagina’t si t’he sentit propera que he estat a punt d’enviar aquest text a joana@gmail.com.

Tendra, tendríssima la relació amb l’àvia –la meva mare també reivindica el nom d’àvia i no de iaia. La meva, tot i que també es deia Maria, no em va deixar uns diaris així, però el meu avi em va deixar les cartes que va escriure al front, i t’asseguro que també eren tan íntimes i tan plenes de sentiments com les de l’àvia Maria Vilana. Frases que ens travessen com fletxes: “El bebè té tota una vida per davant i l’àvia tota una vida per darrere” i “a les persones que ens han criat, que ens han donat la vida, sovint les acaben acompanyant a morir uns desconeguts”.

Ah, i m’imagino la pel·lícula, el silenci, les onades, el tractor, la platja, la caseta, en Jofre, la Maria, la xarxa de l’habitació de la Maria plena d’objectes, els arbres, els porters i el senyor Marí. Jo, de tu, no ho deixaria per a més endavant. Tot i que ja sé que “amb l’objectiu de tenir un futur ens quedem sense present”, planteja-t’ho.

I res, que ha estat un plaer. I ara que sé que ets la directora editorial de La Galera, encara més.

Et ve de gust un cafè?

PD: Tot un detall, ple de delicadesa, els cavallets de mar a les guardes del llibre i la lletra lligada de les diverses receptes del llibre.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Xavier Rodon s’estrena a l’Església de Santa Maria del Pi

Ja està fet. Diumenge, 15 de novembre de 2009, la coral Primavera per la Pau va cantar dirigida per un Xavier Rodon que va començar un xic nerviós –bé, potser una mica força-, però que va acabar, emocionat, agraint l’aplaudiment que els membres de la coral, un cop acabat el concert, li vam retre quan va entrar a la sagristia. Comencem així un nou camí, on tots plegats ens haurem d'anar coneixent i adaptant.
(Per cert, em va agradar veure com en Genís sortia de la coral i anava cap al final de l'església, com ha fet durant tots aquests anys, per veure si el so era correcte i compacte. Ha de costar deixar de fer una cosa que has fet tantes i tantes vegades. Però és que tampoc cal, penso. Tot suma, i la suma és el tot.)


Foto: Josep Lladó

El concert, organitzat per la Fundació ADA, Fundació per al Desenvolupament dels Adivasis a l’Índia, va constar d’una primera part amb cançons del nostre repertori habitual: Cant dels deportats, amb lletra d’Esser i W. Langhof; Jxulieto, cançó de bressol provençal; Diguem, no!, de Raimon; Ragupati, cançó hindú que Gandhi va popularitzar en la marxa de la sal contra l’imperi britànic; Escolta-ho en el vent; de Bob Dylan; La lune de Gorée, de Gilberto Gil; Sempre més, Nicola i Bart, d’Ennio Morricone, i Cançó sense nom, de Lluís Llach.

Foto: Josep Lladó

La Cantata de la Terra sense Mal, amb lletra del bisbe Pere Casaldàliga i música d’en Genís Mayola, va ser la segona part de l’acte. Fragments com: “Germans, vinguts de fora / si voleu ser germans / escolteu el meu plany” o bé “Jo tenia una cultura de mil·lenis / antiga com el sol /com els rius i les muntanyes / de la gran Lacta-Mama. / Jo plantava els meus fills i les paraules. / Jo plantava el panís i la mandioca. / Jo cantava amb la llengua de les flautes. / Jo dansava, vestit de clar de lluna / ornat d’ocells i palmes. / I jo era una cultura / concordant amb la natura” arribaven a un munt d’orelles, amb l’església plena, i segur que a un munt de cors.
Gent de Fundació per la Pau i la Justícia, pacifistes de pro i públic en general, cantaven en algunes de les cançons de la primera part, prou conegudes, mentre brandaven el cap com aprovant els textos, i escoltaven emmudits en la segona part, mentre seguien atentament la lletra de la cantata en el paper que havien trobat en cada seient.
Crec que haguessin pogut fer seus els versos: “Jo vivia en l’ebrietat de l’alegria / el vilatge era una roda d’amistat.”
Les paraules del pare jesuïta Federico Sopeña -que el proper dia 2 de desembre celebrarà els 60 anys de la seva arribada a l’Índia- van ressonar en una església farcida de bastides: "Els adivasis ens han ensenyat a aspirar sense ambició, a compartir la generositat, a viure en harmonia amb l'entorn”.

PD: El proper 28 de novembre, a la Biblioteca Pompeu Fabra, de Mataró, Primavera per la Pau presentarà el llibre i el CD que en aquest darrer any ha fet per a commemorar els vint-i-cinc anys que fa que canta per la pau.

diumenge, 8 de novembre del 2009

14a Diada Castellera de Mataró

El dia s’ha aixecat rúfol i el vent que feia de bon matí m’ha fet pensar que potser no feia el dia propici per a una bona diada castellera. Vent i fred. A la plaça, el més habitual és veure com la gent va buscant l’ombra, però avui era a l’inrevés: el poc sol que hi tocava anava molt buscat.


I els Capgrossos encaraven aquest final de temporada més animats, perquè l’actuació a Vilafranca del Penedès va ser 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i 4 de 8 amb agulla, una actuació realment bona.

Acompanyats pels Castellers de Barcelona (camisa vermella) i els Castellers de Lleida (camisa grana), avui els Capgrossos de Mataró han tornat a brillar: torre de 8 amb folre, 3 de 9 amb folre i el 3 de 8 amb agulla, un castell inèdit de la colla.


Sento un que diu: “A qui li cal el rànquing havent fet la tripleta a la plaça de Vilafranca?”, i penso que té raó. Pugen segurs, ràpids i fan castells ben lligats, i la gent aplaudeix la seva manera de treballar.

És d’agrair que mentre els polítics es foten els plats pel cap, n’hi ha d’altres que fan pinya, s’ajuden i uneixen forces per a un objectiu comú: carregar i descarregar un castell.

Enhorabona!