Dos llibres de Joan Peiró i Belis

Avui s’han presentat a Can Palauet, de Mataró, dos llibres sobre Joan Peiró: Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet, d’Edicions 62, i Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, de l’editorial Galerada. El primer parla de la mort de Joan Peiró i el segon de la seva vida.
Quan l’any 2002 la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró li va demanar a Josep Benet si vindria a parlar-nos de Joan Peiró, va dir: “A Mataró, i per en Peiró, vindré”. Aleshores ja estava delicat. Va fer una conferència esplèndida, amb un fil de veu, cansant-se, parant de tant en tant, però d’un contingut impecable. La sala també era plena i el lloc era el mateix, can Palauet. En Josep Benet –mort ara fa un any– ha estat ben representat per la seva esposa, la Florència Ventura, i en Germinal Belis, la Mercè Peiró i el seu fill, i la Núria Malagelada, filla de la Guillermina Peiró -que no ha pogut assistir a l'acte-, eren els representants familiars de Joan Peiró. Encara ara recordo que quan amb la Núria vam arribar-nos al Palau de la Generalitat a expressar-li el condol per la mort d'en Benet, la Florència, tot agafant-li la mà va dir-li: "Digues-li a la mare que estigui tranquil·la, que en Josep ha deixat el llibre del seu pare acabat." La Florència, puntal d'en Benet, fins a l'últim moment...

La presentació de l’acte ha anat a càrrec de Sergi Penedès, regidor de Cultura, que ha anat donant la paraula als diferent intervinents.
En paraules de Josep Puig i Pla, el llibre vol contribuir a conèixer l’obra, però sobretot la vida de Joan Peiró, que també era un dels objectius marcats per la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró. Revolucionari, volia canviar la societat, l’economia i la política. Ha fet un paral·lelisme entre Joan Peiró i mossèn Samsó, dues personalitats fortes i influents entre els seus seguidors, i que ambdós van tenir la mateixa fi: van ser assassinats. Colpidores les paraules que ha llegit del dia que Joan Peiró va assabentar-se de la mort, l’1 de setembre de 1938, de mossèn Samsó: “Alguns em culparan a mi de la seva mort”. I deixa anar un prec molt especial cap a la sala, sense mirar a ningú en concret, però que l’alcalde interpreta bé: que Joan Peiró formi part de la galeria d’il·lustres de l’ajuntament.
El segon a parlar, en Pere Gabriel, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeix la constància i la insistència de Josep Puig. Diu que és un llibre molt meditat quant a l’estructura, que traspua respecte i reconeixement. La figura de Joan Peiró apareix en la seva vida més familiar, més íntima, i remarca que Peiró no només és un dels grans de la cultura obrera catalana, sinó que fa de pont entre el món de finals del segle XIX i el de les noves idees de principis del segle XX. Insisteix que cal introduir la mirada de la història familiar per explicar la història social, frase amb la qual estic totalment d’acord, atès que en aquests moments jo estic posant les bases a una història familiar dels sectors populars que també va viure en aquesta època –els Pinart, una nissaga de campaners-, que no sé cap on em portarà.
El curador del llibre de Josep Benet, el senyor Josep Poca i Gaya, creu que ja no cal afegir res més sobre en Joan Peiró, i parla d’en Josep Benet i del seu compromís amb el país. Explica com pren les figures de Lluís Companys, Manel Carrasco i Formiguera, Domènec Latorre, Carles Rahola i Joan Peiró per explicar com amb els seus assassinats el franquisme no mata solament persones, sinó que vol matar tot un país sencer. Es posà en contacte amb Josep Benet a partir de la comissió que es va crear per a commemorar el centenari del naixement de Maurici Serrahima, de la qual n’era el coordinador. Va aconseguir que els dietaris de Serrahima, que es guardaven a l’Arxiu Nacional de Catalunya, es transcrivissin i es publiquessin (deixeu-me que us digui que aquesta ha estat una de les feines més gratificants que mai he fet, un autèntic privilegi). En ells s’explica bona part de l’activitat clandestina de Josep Benet –que sempre estava darrere de cada acte– i de molts altres.

I en darrer terme, l’alcalde Joan Baron. Diu que recordar Joan Peiró és un acte de justícia, perquè ell era un home just; que cal continuar aquest procés de recuperació de la memòria històrica; que cal reivindicar la política i les idees; també la reivindicació històrica de la ciutat, perquè Mataró és una ciutat de treballadors, on el sindicalisme i el cooperativisme són molt importants –carai, sembla que hagi llegit el meu post d’ahir!- i que no s’entendria Mataró sense el Forn del Vidre. Quina gran veritat!

PD: M'hauria agradat que la Maria Salicrú –d'altra banda, l'única dona coautora– hagués estat a la taula, com la resta. Si el problema era l'espai a la taula, no s'hagués pogut buscar alguna alternativa?

In memoriam Rossend Dalmau i Graupera

Avui hem dit adéu a n'en Sendo, que és com tots els coneixíem.
De menuda, anava a comprar a l'economato de la Cooperativa del Forn del Vidre, perquè l'avi, en Jaume Bartrolí i Leal, havia estat company i amic d’en Sendo, d’en Salvador Cruixent, d’en Peiró i de tants d’altres.
Emotives han estat totes les paraules, recordant i parlant d’en Sendo, però que podríem adreçar-les a totes aquelles persones i famílies que van viure, tirar endavant i estimar la Cooperativa del Forn del Vidre, actualment força arraconada i oblidada per molts mataronins. I, malauradament, en trobades així t’adones del que va significar la fàbrica per a tots ells, de l’estima al vidre i als companys.
I aleshores em sorgeixen els dubtes. S’explica a les escoles de Mataró que a la nostra ciutat va existir una de les primeres cooperatives de tot l’estat espanyol? No es trasllada de cap manera als estudiants d’avui en dia la gran importància que va tenir el cooperativisme a Mataró? Jo puc dir, amb molt d’orgull, que a mi sí que se’m va explicar. En Ramon Salicrú era d’aquells professors que a partir de l’experiència local t’arribava a explicar la gran transformació industrial europea o al revés. Era una manera de fer-te més pròxima la història.
En Salvador Milà ha parlat d’un llibret titulat Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La lluita per retornar les llibertats democràtiques en el Mataró de la postguerra, de Margarida Colomer, on s’explica la trajectòria d’en Rossend Dalmau. Jo no el coneixia, però he anat a buscar-lo de seguida.
I per homenatjar-lo, us recomano que el llegiu, i perquè és cert que qui fa fort un país no són els dirigents, sinó la seva gent, sovint desconeguda.

Descansa en pau, Rossend, home de consens, d’esquerres i fidel als teus ideals.
I a tu, Helios, un petó

Sant Jordi 2009

El sol va acompanyar al llarg de tot el dia. Un dia net, clar i gent per a tot arreu, de dia i de nit.
Al matí, cap a la feina, i a la tarda a passejar. Llibres, roses i més roses. Les nenes ja en comencen a portar i les porten amb certa vergonya, perquè són símbols dels primers amors.
A la tarda, cita obligada davant l’Ajuntament, a donar suport als Capgrossos de Mataró, que homenatgen el patró i la ciutat.
El casc antic, ja en plena nit, s’omple d’espurnes, fum i foc amb la Fogonada. Que ràpid que es creen les tradicions quan són bones tradicions! Tothom l’esperava amb més ganes aquesta fogonada, perquè la pluja l’any passat va aigualir-nos la part final de la vetllada.
Els voltafocs al compàs de la música tradicional fan d’aquesta nit una nit ben màgica!

Lliurament del I Premi Salvador Armendares (Canyelles, 18 d'abril de 2009)

Ahir va ser un dia gratificant: dins dels actes de commemoració de la República, al restaurant La Pedrera, de Canyelles, es va lliurar el I Premi Salvador Armendares, proposat per ERC-Vilfranca del Penedès, i també es va homenatjar a gent significativa de la comarca, com en Pere Marra Rosés, primer alcalde d’ERC a la comarca, de qui l’historiador Raimon Soler en va fer una glossa esplèndida.
Un bon discurs el que va fer en Joan Basseda i Domènech. Primer només li sortien dues paraules: “moltes gràcies” i “sóc feliç”, però un cop dites ja es va llençar i va agrair, sobretot, l’esforç que fa la gent que no surt a primera pàgina, la de les famílies de la gent del partit. I es notava que la gent vol sentir aquestes coses, de tant en tant.
Fets els reconeixements, l’Albert Zafra, president de la secció local de Vilafranca, va expressar l’honor que era per ERC-Vilafranca del Penedès presentar el Premi Salvador Armendares, perquè realment s’havien trobat amb un diputat al Parlament de Catalunya del 1932 que ja havia defensat a bastament el tema de la vegueria i que havia lluitat per Vilafranca. D’aquesta manera –va dir l’Albert– es fa un reconeixement històric i personal a la persona de Salvador Armendares.
Abans de donar pas al lliurament del Premi, en Jaume Torrent i Oriol, autor del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar – Mèxic, DF) i familiar seu, ha fet una breu síntesi de la vida d'Armendares, tant des del vessant polític com del professional i ha trasllat a tota la sala la felicitat dels fills de Salvador Armendares davant d’aquesta iniciativa.
El I Premi Salvador Armendares s’ha lliurat a l’Escola d’Estiu del Penedès i l’han recollit quatre mestres de l’Escola. Emoció en obrir el premi: una ampolla de vi, de fusta massissa, on en el lloc de l’etiqueta hi ha una placa indicant el nom del premi, i al coll de l’ampolla un llibret menut amb una fotografia i una breu biografia d’Armendares. Què més propi del Penedès?
Agrair que el diputat Miquel Carrillo fes també unes breus paraules en referència a la persona de Salvador Armendares i a l’Alba Castellví l’entusiasme que ens va mostrar, en els moments previs al dinar, en reconèixer que havien quedat sorpresos d’haver tingut ara coneixença de la tasca política que havia fet aquest metge i polític i que exercí, fins i tot a Mèxic, des de l’exili, la seva estima pel país.
Gràcies, gràcies, gràcies!

25 anys al Parlament

* He pres la fotografia del http://www.twitxr.com/ebenach/

Vaig començar a treballar al Parlament l’1 de setembre de 1983, el mateix any en què va morir Mercè Rodoreda, Alexandre Cirici i el pintor Joan Miró. Era un dijous, i només tenia tres anys més que els que ara té la meva filla Magalí. Déu n’hi do! Amb el primer sou –48.000 pessetes– vaig comprar-me dues càmeres Canon A-1, una per a mi i una altra per regalar.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys, i a vegades només ens n’adonem quan fem memòria de coses externes, potser no tan personals, però que han influït en la nostra vida.
TV3 encara no funcionava. Es va posar en marxa aquell mateix mes de setembre, per la Diada, i en Xesco Boix encara era viu. Un any més tard, el desembre de 1984, es feia l’acte d’homenatge just aquí, al parc de la Ciutadella, indret on també es va fer la manifestació en suport al president Pujol pel cas Banca Catalana.
El disc Cada loco con su tema, de Joan Manuel Serrat, tenia èxit; en Llach treia el T’estimo; en Joan Baptista Humet -mort recentment- treia al mercat Solo soy un ser humano, i encara no existien els Sopa de Cabra, els Pets i Sau. Era el temps en què Josep Maria Flotats va tornar a Catalunya, creà la seva companyia i ens oferí un Cyrano de Bergerac i un Lorenzaccio esplèndids.
Les proves de les oposicions no les fèiem al Parlament, sinó que ens examinàvem al carrer Ciutat, portant nosaltres sota el braç la màquina d’escriure manual.
Recordo que el dia que el senyor Pitarch -aleshores oficial major de la casa- va telefonar per comunicar-me oficialment que podia començar a treballar com a interina, acabava de fer les proves de la selectivitat. Era l’hora de dinar i quan vaig dir el nom del càrrec de qui em trucava, suposo que inconscientment, els meus pares es van posar dempeus. Jo tenia 19 anys.
Vam organitzar el primer sopar, però no era el de Nadal, com els d’ara. Va ser el sopar del final de la primera legislatura, perquè era la primera legislatura que s’acabava –això sol ja era important-, i ara ja en portem unes quantes a les espatlles. Vam anar al restaurant la Font del Gat, a Montjuïc, i en acabar vam apropar-nos a la “Xampanyeria”, un local aleshores de moda que hi havia al carrer Enric Granados i del qual n’era soci l’exdiputat Jaume Camps i Rovira.
Durant aquests vint-i-cinc anys n’hem viscut de tots colors, i n’hem vist passar de tots colors -i mai millor dit- perquè els polítics van renovant-se, a excepció potser del senyor Clotas, que és dels pocs que és aquí també des del principi i al qual potser també li pertocaria la medalla.
Hi ha qui en els seus discursos sempre diu que estem en temps de canvis, però és cert que si ens aquells temps ens els haguessin explicat no ens els hauríem ni imaginat.
Als qui us heu incorporat darrerament, suposo que no us ve de nou que el Parlament –sense entrar en detalls– sigui un espai sense fum, però nosaltres hem vist com durant anys i panys es fumava no només per a tot arreu, sinó que a dins l’hemicicle s’hi fumaven uns puros immensos.
Quan l’any 1937, en plena guerra civil, el president del Parlament Joan Casanovas, demanava tabac per als diputats, poc es podia arribar a imaginar que uns anys més tard un altre president del Parlament –l'Ernest Benach– declararia el Palau espai sense fum.
En la carta que adreçava al director general del Timbre i Monopolis deia: “Muy señor mío, mucho le agradeceré que para el consumo de los 87 diputados de este Parlamento y la media docena de Jefes burocráticos del mismo, autorice la expedición de tabaco rubio necesaria a la Mayordomía de esta Presidencia” i aquest li contestà: “Muy señor mío: en contestación a su atenta carta fecha 15 de los corrientes, en la cual le interesaba tabaco rubio para los Señores Diputados de ese Parlamento, me es muy grato comunicar a Vd que pueden disponer de 2.000 cajetillas de Papastratos, único tabaco exótico del que dispongo en estos días, para lo cual deberá Vd. Autorizar alguna persona para que retire dicho tabaco de éstas oficinas. El precio de estas cajetillas de 10 cigarrillos: 3,75.”
No sé si mai heu tingut la possibilitat de visitar el Mas Perxés, d’Agullana. Jo vaig fer-ho fa dos mesos, perquè la seva propietària va tenir la gentilesa d’obrir-nos el Mas en motiu del 70è aniversari de l’exili. El Mas Perxés es va convertir en la residència provisional dels intel·lectuals catalans que marxaven cap a l’exili, i també de polítics, just abans de creuar la frontera.
Vaig poder veure la cuina on, sovint, el president Companys baixava a escalfar-se; la terrassa on Pi i Sunyer i Rovira i Virgili, davant la plana de l’Empordà, parlaven del desastre de la guerra; les habitacions, on tres-centes persones passaven la nit, totes amuntegades. La Maria Perxés ens va explicar que allí es va amagar documentació no només política, sinó que també s’hi van amagar expedients del personal que treballava al Parlament, gent com nosaltres.
Per exemple, no sé si sabeu que:
a) el redactor del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, era l’Andreu Avel·lí Artís, més conegut pel seu pseudònim, Sempronio, fill del periodista Josep Artís i Balaguer i cosí de l’Avel·lí Artís–Gener, el Tísner;
b) la persona que va encapçalar el projecte de la biblioteca va ser el bibliotecari-arxiver Joan Ors, nebot de l’escriptor i filòsof Eugeni d’Ors.
c) I el metge primer del Parlament era en Càndid Dencàs i Puigdollers, germà de l’aleshores conseller de Governació.
Tot i la normalitat que per nosaltres representa treballar en un Palau, aquestes coses ens fan més conscient que, tot i que hi ha feines que es podrien desenvolupar en altres espais o institucions, no treballem en un lloc qualsevol. Hi ha feines ben específiques, com específica és la tasca que aquí s’hi dur a terme.
Quan vam entrar a treballar ho férem amb uns ordinadors de la casa Wang, però no hi treballàvem pas tots amb ordinador, només uns quants. Quan havíem de consultar una cosa ho fèiem a l’Enciclopèdia Catalana en format paper, bàsicament perquè no n’hi havia cap altra. No podíem recórrer al Google, perquè no existia Internet. I com podíem sobreviure sense correu electrònic? Inimaginable!
No sé quants devíem ser quan nosaltres vam començar a treballar, però no devíem ser més de setanta, i ara gairebé devem ratllar les tres centenes.
Durant anys, pocs dies després de començar el període després de les vacances d’estiu, sentir a parlar dels P-1 i P-2 dels pressupostos em posava molt nerviosa, perquè era indicatiu d’hores i hores de feina, de debats inacabables i de treballar fins a les tres, les quatre o les cinc de la matinada. Ara, però, aquests temps de canvis ens han facilitat força les coses.
Quan s’apropava el dia de Nadal, ens reuníem tots a la sala de grups –aleshores sense el fals sostre–, i havia qui es disfressava de Pare Nöel i, com que ens coneixíem tots, ens repartia els regals que ens havíem fet entre nosaltres.
També havíem tingut uns Reis d’Orient ben especials passejant-se pel Saló dels Passos Perduts, mentre es dirigien al despatx del president Reventós, que els rebia i els donava la benvinguda.
Al darrer funcionari que entrava –no us ho creureu– se li feia fer el discurs el dia de la recepció de Nadal a què ens convidava la Mesa. Imagineu-vos! L’any 1983, pobret, la novetada li va tocar a l’Antoni Bosch. Segur que encara se’n recorda.
Aquí ens hem fet més grans, no pas grans del tot. Hem vist que tots anàvem passant per diferents estadis: uns ens casàvem, uns altres es separaven, ens convertíem en pares i mares, ploràvem la mort d’amics i companys entranyables i intentàvem compaginar, com fos, tot això amb la feina.
Vint-i-cinc anys en un lloc són anys –ja ho he dit al principi–, i tot i que potser sona estrany, encara avui m’agrada viure cada matí aquest petit privilegi que tenim els qui treballem aquí: travessar aquest parc magnífic, sentir un que toca el saxo i un altre que balla claqué a la glorieta del parc, veure aquest arbre que floreix cada primavera i que deixa una catifa de flors rosades a terra, i travessar la porta del Palau amb un bon dia al mosso o mossa de torn.
Per tots aquests anys, gràcies!

I Premi Salvador Armendares

Permeteu-me que prengui un fragment del post que ahir va fer en Pep Quelart, regidor d'ERC a Vilafranca del Penedès, sobre la creació del Premi Salvador Armendares:

"Esquerra Republicana de Catalunya de Vilafranca del Penedès ha iniciat una sèrie d’iniciatives destinades a la recuperació de la nostra memòria històrica, tant la del partit com la de Vilafranca i la del Penedès. Com a exemple, recentment ha presentat una moció a l’Ajuntament de Vilafranca (aprovada per unanimitat) per recordar i homenatjar el consistori escollit el 1934 i que va ser foragitat pel franquisme.

En aquesta línia, a Esquerra-Vilafranca li il·lusiona especialment poder fomentar i difondre la figura de Salvador Armendares i Torrent mitjançant la creació d’un premi que porti el seu nom. Atesa la importància i mèrits de Salvador Armendares i Torrent i la petjada que va deixar a Vilafranca i al Penedès, Esquerra Republicana de Catalunya de Vilafranca del Penedès ha acordat atorgar anualment el Premi Salvador Armendares a una persona o entitat penedesenca que s’hagi destacat per la seva acció social, esportiva o cultural. La concessió del premi servirà per recordar i explicar la importància de la persona del Doctor Salvador Armendares.

L’Executiva local d’Esquerra ha decidit impulsar la institució d’aquest premi amb tot el rigor que requereix la personalitat homenatjada. És per això que ha volgut tenir una cura especial de tots els detalls de l’organització de l’esdeveniment: així, ha elaborat aquest dossier per difondre la figura de Salvador Armendares i ha escollit un Jurat del Premi entre personalitats de mèrit.

El Premi, físicament, és una figura d’un motiu molt penedesenc i el lliurarà el president de la secció local en un acte concorregut organitzat pel partit, en què es glossarà i lloarà la figura de Salvador Armendares i Torrent.

MEMBRES DEL JURAT DEL PREMI SALVADOR ARMENDARES 2009

Ramon Arnabat i Mata, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs

Ricard Serra i Benavent, president d’Òmnium Cultural a l’Alt Penedès

Cesc Esteve i Mestre, doctor en Literatura Comparada

Àngels Parés i Corretgé, professora de llengua i literatura catalana

Salvador Campamà i Romeu, historiador i professor de l'IES Eugeni d'Ors

Roger Fuentes i Travesset, portaveu de les Joventuts d’ERC-Alt Penedès

Albert Zafra i Soler, president d’Esquerra-Vilafranca

CONCESSIÓ I LLIURAMENT DEL PREMI

Els membres del Jurat del Premi Salvador Armendares proposaran lliurement els candidats, n’argumentaran els mèrits i decidiran per assentiment o votació el guanyador. El primer Premi Salvador Armendares serà lliurat en el marc del I Dinar del Penedès commemoratiu de la República, el dia 18 d’abril de 2009, a Canyelles (Penedès)"

Segur que la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 - Mèxic, DF, 1964), de Jaume Torrent i Oriol, editat per Viena Editorial, i amb el suport del Parlament de Catalunya, la Fundació Josep Irla, i els ajuntaments de Malgrat de Mar i Vilafranca del Penedès, ha ajudat a redescobrir aquest polític, i això és bona cosa.

Des de Mèxic ens han arribat les paraules dels seus fills Salvador i Tresó, de gairebé noranta anys, contentíssims amb la creació d'aquest Premi, i que vul compartir amb tots vosaltres: “Hem rebut la seva carta en què ens parlen de la intenció de fer un homenatge al nostre pare Dr. Salvador Armendares. Els agraïm de tot cor aquesta intenció i tota la família estem d’acord amb què es faci un dossier per difondre la personalitat del nostre pare. Moltes gràcies per aquesta distinció del nostre pare, cosa que ens fa molta il·lusió. Una forta abraçada, des de Mèxic, Teresa i Salvador Armendares.”

Llàstima que la Mercè, l'altra filla –que fa poc que ens ha deixat–, no ho hagi vist.

Enhorabona, Jaume, perquè el teu treball ha ajudat a la creació d'aquest premi, i n'has d'estar molt content.

En Pere Pinart, campaner d'Argentona

Vull deixar constància d’una troballa que vaig fer ahir, remenant revistes a la biblioteca d’Argentona (Maresme).
Es tracta d’un fragment de l’article “Festa major del 1935”, publicat a la revista Cap de Creus, l’agost de 1995, escrit per Ferran Catà.

Diu així: “Però cenyim-nos al programa i fixem-nos en el primer acte que s’anuncia així: “Tarda a les 7, tritlleig general de campanes anunciant les festes”. Un tritlleig equival a fer vibrar les campanes, fer-les parlar amb sons agradables i harmoniosos, fer-les cantar o plorar segons el motiu que es posa en joc. És necessari un campanar, el tenim; unes bones campanes, les teníem, i un bon campaner que també el teníem, i per cert immillorable, en Pere Pinart, popularment conegut per en Pere campaner. Es compenetrava tant amb elles que aquestes al seu dictat assabentaven a tota la població del que se’ls volia transmetre, ja fos motiu d’alegria, anunciant festes, d’alerta, anunciant foc, sometent o tempesta, o quan malauradament amb un so trist anunciava la fi d’un amic nostre i amb la forma d’anunciar-ho ja sabies si es tractava d’un home, d’una dona, fins d’un albat. Al fort del rigorós hivern, al trenc de l’albada, en ple migdia, sempre, no deixava mai de pujar cents vegades aquelles sabudes escales de cargol que el portaven fins al cimbori. Pere Pinart, pel teu estil, per la teva abnegació i entrega et mereixes un homenatge i te’l retem sincerament tots els argentonins. Quantes coses et fa recordar un programa de festes d’ara fa 60 anys!”

Doncs, en això estic, si finalment me’n surto...

Campanar d'Argentona

Ahir va ser un dia especial.
Tot i la pluja, vaig pujar al campanar d’Argentona per les escales estretes de cargol que havien pujat durant anys els meus avantpassats.
M’havien parlat de l’existència d’una pedra a dalt del campanar on hi havia gravat el cognom “Pinart”.
Encara avui hi ha gent d’Argentona que recorda en Pere Pinart i Font, campaner d’Argentona, però és que aquest va ser el darrer de quatre generacions de campaners. El seu germà Josep –el meu besavi– va ser-ho de la basílica de Santa Maria, de Mataró, quan mossèn Samsó va ser-ne rector.
Deixeu que em reservi moltes més coses que ara mateix podria començar a explicar, però que me les guardo per a un treball que estic fent.
Només una mostra de la pujada al campanar, on veiem el primer any d’un campaner Pinart, 1768, i la data de 1941, que és quan es va reconstruir part de l'església, de la rectoria i del casal parroquial (sembla que aquesta darrera data la va escriure en Julià Pinart).

Impressionant!