Els Pastorets

Ahir vam anar tota una colla a veure Els Pastorets de la Sala Cabañes, de Mataró. Sembla mentida, però els nebodets –i també els nebodassos– volen veure'ls un any rere un altre. I allí ens tens, gaudint de l'espectacle.

Amb tot, ens hem fet el propòsit l'any vinent d'anar a veure també els de Girona. Enguany, una trentena de persones de Mataró, que també havien fet el text de mossèn Gay al teatre de la Coma, els van anar a veure i en van sortir encantats.

El director de l'espectacle els va anar a esperar al matí, els va passejar pel casc antic de Girona, va dinar amb ells i a la tarda, just abans de començar l'espectacle, els va ensenyar les interioritats del teatre.

Doncs, a veure si ho fem.

Us deixo amb una dimonieta. Però com que és de la família, m'agrada...

Apa, que només queden tres funcions!

La Nova Cançó

Llach cantava: “Que feliç era mare, que feliç era jo”, i la veritat és que jo dimecres passat, dia 14 de gener de 2009, vaig ser molt feliç assistint a la presentació de la reedició de l’únic disc que els Setze Jutges van enregistrar en tota la seva història, Audiència pública.
Ja hi ha crítics de música que n’han parlat i en parlaran. Jo només vull deixar constància de la gran feina que va fer en Lluís Serrahima, present a l’acte, i del senyor Josep Benet, ja absent, agafant uns breus fragaments del llibre Del passat quan era present, volum V (1969 – 1971), de Maurici Serrrahima, pare d'en Lluís –i que, per cert, vaiag tenir el privilegi de transcriure–, explica el naixement de la Nova Cançó.

Diu així: “Fa molts anys –cap a vint, potser—en Josep Benet em tocava, a casa d’ell, discos amb cançons franceses i italianes, i d’una manera especial l’Arrivederci, Roma!, que es va fer tan popular. Em deia, en termes gairebé utòpics, que fer cançons com aquelles en català, que es poguessin fer populars, seria una bona cosa. (...)
Fa molts anys, però no tants –com ara quinze–, el meu fill Lluís em deia que li agradaria fer alguna cosa “pel país”, però no pas directament política, sinó per algun camí indirecte, que de moment no se li acudia. (...)
Un dia, en Lluís em va dir que havia passat tota una tarda a can Benet i que havien anat a parar al tema de la cançó. En Lluís li va parlar dels seus projectes –encara molt imprecisos– de fer alguna cosa inèdita pel país, i en Benet s’hi va agafar i el va encoratjar, ja d’una manera precisa, a intentar alguna cosa pel camí de la cançó, i a fer-ho públic.
El resultat va ser que en Lluís va escriure un article sobre la falta que feien les cançons en català, amb el títol de “Ens calen cançons d’ara”. Me’l va ensenyar, i després, si no vaig errat, amb en Benet, li van donar la forma definitiva. En Benet l’hi va publicar a Germinabit en el número de gener de 1959.
Alhora, en Lluís en va començar a parlar als seus amics. El primer, en Miquel Porter –potser, com ell ha dit, al tren de Sarrià– i també a la pròpia muller, la Remei Margarit. (...)
Immediatament, ells tres, amb en Jaume Armengol que els acompanyava amb la guitarra, van començar a trobar-se, a casa d’en Lluís i a casa d’en Miquel, per iniciar la creació de cançons. (...) En Miquel Porter recorda que ho solien fer els dijous, havent sopat; deien que no se’n volien anar a dormir fins que hagués sortit una cançó nova o altra. (...)
Algú els va dir que en Josep M. Espinàs, pel seu compte, feia traduccions de Brassens i havia intentat algú cançó original. Tot seguit s’hi van posar en contacte, i l’Espinàs es va incorporar al grup.
Quan van tenir la impressió que disposaven d’un petit repertori potable, van organitzar un recital al CICF amb el títol de “La poesia de la nova cançó”. Van cantar en Porter i l’Espinàs, i una mica en Lluís; la Remei, només una cinta magnetofònica, perquè estava de sis mesos i no es trobava prou fina. Hi van afegir cançons populars clàssiques, com ara La presó de Lleida (Espinàs) i Els estudiants de Tolosa (Porter). Hi va anar força gent i van tenir molt d’èxit. (...) Hi era present en Delfí Abella –que havia escrit ja Cap al futbol– i a partir d’aquell dia es va incorporar al grup. Un temps després, van acordar que es nomenarien “Els Setze Jutges”, perquè ja portaven la idea d’augmentar la colla. Molt aviat s’hi va incorporar en Quico Pi de la Serra. Aquella audició inicial es va produir el 19 de desembre de 1961. (...)
L’èxit va créixer i es va escampar com el foc per l’herba seca. En aquella etapa van donar un centenar d’audicions. Al despatx hi havia cua per demanar-ne, de per tot arreu, sense parar, visites i trucades telefòniques. (...)
Ja eren més colla –havien anat entrant en Barbat, la Guillermina Motta, la Maria del Carme Girau, en Martí Llauradó, en Joan Ramon Bonet– i el repertori havia augmentat molt. A més, s’havien iniciat les gravacions en disc, que contribuïen al prestigi del grup. (...)

I un altre fragment del dietari Del passat quan era present, volum IV, de Maurici Serrahima, que em sembla meravellós,:

“Bé, la festa ha donat aquest to d’una manera visible. Tots els avisos, i els rètols que sortien per anunciar els números, i els programes, i tot el que ha estat dit, en català. L’ovació esperada que ha saludat la sortida en escena dels Setze Jutges –els cinc fundadors: la Remei, en Porter, l’Espinàs, l’Abella i en Pi de la Serra– tenia un sentit inequívoc de salutació als que han posat en marxa el moviment, i jo estava content perquè se n’adonaven, però també perquè entre bastidors, en Lluís –que és el que hi ha posat l’impuls i el sentit, i sense el qual el moviment de la cançó no seria el que és o potser no existiria– devia sentir els aplaudiments i devia tremolar una mica; ell que no es posa mai en primer terme –ni tan sols a la fi de la festa no va sortir a saludar– devia sentir tot sol l’emoció silenciosa amb què qualsevol home ben nascut se sent pagat d’haver fet, ni que ningú més no ho sàpiga, allò que és un bé per a tots –fins per la dona i pels fills–, però sobretot per la terra i per la idea que estima. Molt bé, Lluís! Jo també la sento, l’emoció de pensar que tu eres al darrera, i que en tot allò hi havia la teva mà!”

No es pot dir de millor manera. Gràcies, gràcies per tot!

Martinet de Cerdanya

Ara que ja ha passat el brogit de les festes, els canelons, els torrons, els regals, les carones il·luminades dels nens i nenes seguint la cavalcada, per veure si hi troben aquell regal que han demanat, aquell paquet amb el seu nom, i ara també que tot torna a la normalitat habitual –les nenes a l’escola i els gran a la feina–, tinc una estona per descriure l’estada a Martinet, a la Cerdanya.
Després d’un assaig força llarg de la cavalcada de Reis, cap a quarts d’onze vam enfilar el camí cap a Martinet. Els amics de Granollers, que havíem conegut a l’estiu al Marroc, ens van proposar pujar-hi; hi tenen una caseta petitona, coquetona, però acollidora com ells.
Tot i anar a dormir força tard, l’endemà al matí, i després d’haver esmorzat bones coques de la forneria de Martinet, a peu de carretera, vam dirigir-nos cap a Cap de Reg, per començar l’excursió que faríem fins al llac d’Orri.
Passejar-se en mig la neu, anant seguint les pistes indicatives, ajudant-nos amb els pals d’esquí, i veient com de diferent queda un paisatge nevat, amb branques trencades, amb petjades de raqueta, amb trossos gelats –alerta, això rellisca!– i arribar, finalment, al llac d’Orri tot nevat. Oh, que bella que és la Cerdanya!
Després, baixada més lleugera que la pujada, dinar a l’alberg de Cap de Reg i, havent dinat, comencem la segona tongada de l’excursió. Ens havien avisat que portéssim vestit de bany i tovallola... Carai, però si està tot nevat i fot un fred que pela!! Ens dirigim a Dorres –poble que ja coneixem perquè els Poch hi tenen una casa– i anem a banyar-nos als banys termals, on l’aigua calenta, molt sulfurosa, surt a 42º.
Quina experiència! A zero graus de temperatura a l’exterior, nosaltres sortíem embolicats amb la tovallola, corrent com guilles, per poder trobar un forat, un foradet –que ja va costar, perquè estava ple a vessar– i comprovar com n’era d’exòtic això de banyar-se a l’aire lliure, sota la llum de la lluna i les estrelles, i tenint la neu a un pam.
Vam seguir els consells de l’A. i no ens dutxem –es veu que l’aigua sulfurosa va molt bé per la pell i per als cabells– i vam arribar a punt per veure el partit del Barça–Mallorca (2 a 1).
En acabat se sopar, nit de cançons. En J.L. treu guitarra i cançoner d’en Llach i, talment com si ens trobéssim en mig d’un foc de camp, comencem tots a cantar al voltant d’una taula. El moment més màgic, però, és que els fills també s’hi apunten i s’ho passen d’allò més bé veient-nos xalar d’aquella manera.
En M. ens va regalar unes quantes cançons ben tocades a la guitarra. Li va costar, però ho va fer. Un Yesterday, dels Beatles, bonic, bonic.
Per acabar d’arrodonir la jornada, unes partidetes de Blokus i a dormir.
L’endemà, després d’un bon esmorzar amb les pastes i les coques del Forn d’en Jordi, de Martinet, decidim anar a muntar a cavall. La Violeta és una cosa que porta demanant-nos ja fa temps, i ara ja té l’experiència.
Vam dirigir-nos cap a can Mateu, un home de mitjana edat, d’aspecte rude, però molt agradable de tracte. Només per veure la cara de felicitat de la Violeta, i també la cara d’espant de la Magalí, valia la pena.
La sortida, meravellosa. Van estar una hora passejant per la Cerdanya, tenint la vall del Cadí just al davant, tota emblanquinada, i vorejant el riu. Podíem demanar més?
En acabat, canvi de xip. La tranquil·litat i la pau d’aquells dos dies –que van condir com cinc– havien de canviar. A les quatre de la tarda havíem de ser als Pastorets, perquè les nenes hi estan implicades.
O sigui que, com diu en Quimi Portet, carretera i manta, manta i carretera.
Gràcies!