Final del 2008

Una de les moltes manies que tinc –perquè tothom en té- és guardar totes les meves agendes. Ja em direu quina beneiteria, però hi ha moments que m’agrada saber què vaig fer, on vaig anar, quan vam anar a veure aquella obra de teatre o aquella pel·lícula, quan va ser que ho vam passar malament per aquella febrada... I si algun dia és millor que altre per repassar-ho, aquest és avui, quan toca fer balanç de tot l’any que estem a punt de tancar.
Vaig començar l’any a Quart, amb molt bona companyia. Colla, molta colla, però la M. estava molt enfebrada, massa; potser aquell ja va ser el principi, el que ens anunciava que el mes de febrer passaríem una setmana a l’hospital de Sant Joan de Déu. Mai havia estat ingressada, la veritat, i ens vam espantar força. Res, que el seu punt feble és el coll, les angines...
Gener. Comencen les classes de reforç de la M., abans no s’angoixi massa. Assisteixo a la presentació del llibre Paraules del president Benach, amb una presentació divertidíssima que va fer en Carles Capdevila. Representacions dels Pastorets, típiques del gener i el febrer, ajudant els dimonis i els follets a vestir-se i desvestir-se. S’inaugura l’exposició “Metges catalans a l’exili” i també van començar les oposicions a correctors dels meus companys de feina.
Febrer. Carnestoltes. Comencem a mirar la informació de les colònies de la Generalitat “L’estiu és teu”. La V. assaja per anar a tocar amb l’orquestra a Santander. La M. assisteix al seu primer partit del Barça al Camp Nou. Com ja he apuntat abans, la M. passa una setmana a l’habitació 155 de la planta 10 de l’hospital de Sant Joan de Déu. En faig 44 i el meu pare 70. Tot i ser fort com un roure, té el genoll tocat. Se’ns espatlla el televisor. La meva germana va a Mallorca amb la coral, un cap de setmana, i ens porta ensaïmades. Visitem el monestir de Sant Benet de Bages, impressionant. Comencen els assajos de la Lira d’Orfeu. I truquem a la Florència, perquè el senyor Benet està hospitalitzat.
Març. Fem unes noves ulleres per la M. Hi ha eleccions a l’estat espanyol. Seguim parlant amb la Florència. Mor el pare Cassià M. Just. Se celebra el sorteig de la Generalitat per a les colònies de l’”Estiu es teu”, i toca a l’alberg de Núria. Mor en Josep Benet, un gran home. El bon amic J. Lopesino presenta el llibre Maragda. Anem a veure L’home, la bèstia i la virtut, al TNC. Surt el llibre Memòries I, de l’esperança a la desfeta (1920-1939), de Josep Benet.
Abril. La V. marxa tres dies amb l’orquestra de l’Escola del Mar a Cantàbria, i està molt emocionada. S’activen els congressos polítics. Més assajos del musical la Lira d’Orfeu. La V. es fa mal al peu, i va una setmana enguixada. Lectura al Parlament de fragments de Mercè Rodoreda per celebrar sant Jordi. La M. celebra la setmana del cigró, que traduït vol dir una setmana “vivint” fora de casa, al cau. Pep Sala, a la Sala Cabañes, i hi puc tenir una bona xerrada, perquè tenim amics comuns. Inauguració del nou local casteller dels Capgrossos de Mataró, amb la descoberta d’una placa dedicada a la Mariona. Glups! La M. és el primer any que participa en una parada de roses amb el cau. Anem a veure Boscos endins, de Dagoll Dagom, al teatre Victòria. La M. se’n va a fer el Puigmal, i dormen a l’alberg Pic de l’àliga. Operen el pare del genoll.
Maig. Comencen les representacions de la Lira d’Orfeu. En T. Cabré porta el Viatge a Califòrnia al Teatre Monumental. Es presenta el llibre de les escoles de Barcelona, de Marc Cuixart. Concert de Càritas al Foment, amb forces corals de Mataró. Cantem la Passió del segle XXI a la residència d’avis Gatassa. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Dieta mediterrània. No hi ha sort. Guardiola substitueix F. Reijkaard.
Juny. Mes ple de concerts d’orquestres diverses, tant de la M. com de la V. Molta música! Elecció del president i del secretari general d’ERC, canvis. Visita a la Maternitat d’Elna i al Museu de l’Exili de la Jonquera, amb l’excepcional companyia de l’Assumpta Montellà. Inici d’una bona relació. Apuntada als Pastorets –sí, sí, encara que sembli increïble i massa temps abans. La V. se’n va a Pineta, tres dies. S’acaba l’escola. Festa de la Música, amb la M. al violoncel. I la M. se’n va a Núria, amb les colònies de la Generalitat. Tercer any que s’hi apunta i s’ho passa pipa. Estrena de l’obra Jo en vull 18. Sexo en Nueva York.
Juliol. Reunions preparatòries per als campaments de finals de mes. Fem un cafè amb l’A. Montellà al Lo blanc, darrere l’ajuntament, m’engresca i començo a treballar. En J. fa de casteller per primer cop, i li agrada força. L'Antoni Bassas deixa de dir: "Bon dia, són les set". Les nenes marxen de campaments deu dies a Les Lloses, a prop de Ripoll, amb l’estrena de la M. com a intendent. Assaig especial dels Capgrossos per a la diada castellera de Les Santes. Sopar tradicional de Santes a cals Poch –no tinc paraules, sublim. Reunió preparatòria per a la sortida de la M. a la Pica d’Estats. Carai, quin estiu! Santes, Santes, Santes!
Agost. Marxem al Marroc. L’agenda és buida tot aquest mes, perquè les anotacions eren en una altra banda. De fet, ja en vaig anar fent post.
Setembre. Comprar els llibres de l’escola. Trobades amb els tutors. La M. se’n va a les colònies de música a La Farga del Montseny. Mor l’avi de la Clara de Ramon. Diada. En Jaume fa una conferència sobre en Salvador Armendares al Col·legi de Metges de Barcelona, a metges hispano-mexicans, i ells ens conviden a sopar en un hotel de Barcelona. Emocionant i agradable. En F. Viñals, de Mèxic, ve a Barcelona. Tornen a fer Jo en vull 18, i aquest cop la M. sí que hi pot anar. Amb la coral, cantem a Sant Adrià del Besòs. Nou bar-restaurant a la feina.
Octubre. Debat general. Sortida de traspassos. Anem al concurs de castells de Tarragona. S’estrena Iglú, de T. Cabré, al Temporada Alta de Girona. Celebració dels 25 anys de Primavera per la Pau, amb la Cantata de Santa Maria de Iquique. Acte d’homenatge a Xirinacs, al Palau de la Música. Comencen els assajos dels Pastorets. Presentació del llibre Josep Goday i Casals, de Marc Cuixart. S’estrena Che, a la Sala Cabañes, amb la M. fent de canonera. Ens tornem a trobar amb els amics de Granollers i de Sant Andreu, amb qui vam coincidir la nit al desert a Merzouga. Comencem a baixar, desplegar i penjar decorats dels Pastorets.
Novembre. Panellets, castanyes i moniatos a Quart. Surt publicat el llibre pòstum de Josep Benet, Joan Peiró, afusellat. Xerrades molt interessants al Museu Arxiu de Santa Maria. Neix la Rita. Diada castellera a Santa Maria. Mor en Josep Maria Francès, de Mèxic. Entrevista amb el tutor de la M. Presentació de la biografia de Francesc Candel. Les noces de Fígaro, al teatre Monumental, amb prova pilot. Neix en Ferran. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Blog. Anem a passar un cap de setmana a Montserrat, tranquils. Bones xerrades amb grans amics. 17 anys de casats. Mor la Mercè Armendares. Yes, Barack Obama can!

Desembre. No podré assistir al concert homenatge a Miquel Martí i Pol, coincideix amb el festival de ballet de la V. Mor en Joan Baptista Humet. Arriben a Barcelona els fills del diputat Dot i Arxé. Gran sotragada, mor un company de feina, jove, massa jove. Els fills Dot visiten el Parlament i tenen una audiència amb el president. El fenomen Manel, amb el CD "Els millors professors europeus" ja ha començat. La M. comença més classes de reforç. Anem a Olot, a la presentació del llibre Antoni Dot i Arxé, de l’Albert Planas, a la casa Trinxeria, i anem plegats a sopar a La Perla. Bona xerrada amb en Pere Bosch, exalcalde de Banyoles. Es fa una nova presentació del llibre Salvador Armendares a Arenys de Mar. Dinem amb l’Assumpta Montellà i família, a Cardedeu, i ens obsequia amb el nou llibre d’imatges de La maternitat d’Elna, un per a mi i un altre per al president Benach. Tarda magnífica! A la nit, Demà coneixeràs en Klein, de T. Cabré, al Teatre Gaudí Barcelona. El pare i la mare estan empiocats. Em telefona la G. i m'explica que ja li han assignat dos germans de cinc i quatre anyets, de l'Índia, i jo em poso a plorar. Canelons, torrons, neules, encàrrecs, àpats, tió, més àpats, Pastorets, pessebre vivent d’Òrrius, més Pastorets. Catalunya-Colòmbia, 2-1. Les nenes marxen a Santa Pau, quatre dies, just els dies que neva més a Osona i la Garrotxa. Quan no hi són hi ha massa pau a casa, què voleu que us digui. Avui tornen i ja tinc ganes de veure-les.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Edicions Dau, octubre 2008

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (vol. I), al Palau de la Generalitat, atès que la Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas, ens havia fet arribar la invitació.
Permeteu-me que prengui un fragment de la ressenya que en fa la web Arc de Berà per dir-vos què hi trobarem: “El text principal és la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, document institucional de primer ordre que narra els esdeveniments transcorreguts del juliol del 1936 al febrer del 1938, i que complementarem, en un segon volum, i definitiu, amb tres escrits personals de Josep Tarradellas i un índex alfabètic de noms. Enriqueixen la lectura del llibre més de seixanta fotografies, moltes també inèdites”.
Així doncs, que la presentació del llibre es fes al mateix Palau on la crònica havia estat redactada, era d’un simbolisme que feia posar la pell de gallina.
Mentre la gent arribava, es saludava i prenia lloc per seure –corries el risc, de no fer-ho, d’haver de restar dret durant tota la presentació, perquè es va omplir de seguida–, vaig sentir com la Montserrat Catalán comentava que hi havia hagut un parell de paraules que els havia costat molt d’interpretar, i que al final havien vist que el mot era “ensopir”, i si hi va caure era perquè es veu que la paraula “ensopir” el president Tarradellas la deia molt sovint.
A la taula presidencial hi havia l’editor del llibre, en Ton Barnils, fill del ja desaparegut Ramon Barnils; el comissari del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas senyor Josep M. Bricall, i que fou conseller de Governació en el govern del president Tarradellas; el senyor Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el senyor Jordi Labòria, diputat de Cooperació de la Diputació de Barcelona, i el vicepresident del Govern, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.
El parlament que va fer l’editor em va corprendre. Estic avesada a assistir a actes institucionals i, per regla general, el protocol fa que el clima sigui correcte, però fred. En Ton –permeteu-me que el tutegi, perquè crec que som de la mateixa generació– va fer un bon discurs i va saber arribar molt bé a la gent. Ens explicà, d’una manera ben detallada, que el fet que en Ramon Barnils, el seu pare, hagués fet donació de tot el seu fons al Monestir de Poblet li ha permès conèixer a la Montserrat Catalán. Que en conèixer de l’existència d’aquesta crònica diària del Govern de la Generalitat durant la guerra civil, i amb una editorial de només tres anys, va decidir llançar-se a l’aventura.
Pulcre de paraules, emocionat i content, va destacar l’acte de valentia que per a ell significava que el Govern de la Generalitat, fins i tot estant en guerra, decidís narrar tot el que feia i el que passava. Però també va sincerar-se dient que el que sobretot el va motivar a tirar-ho endavant va ser donar la veu als absents: al president Tarradellas, al president Companys, als refugiats, als morts, als bombardejos... I tal com ell va explicar al principi, quan va dir que si ho feia també era perquè el seu pare, si fos viu, se sentís orgullós del seu fill, si una cosa ens va quedar clara és que sí, que se n’hi hagués sentit.
Jo no havia sentit a explicar mai res d’aquesta crònica diària i qualsevol cosa que expliqués em sembla interessant. Que es va salvar perquè el pare del president Tarradellas, desobeint les ordres del seu fill, va enterrar-los en uns dipòsits a Saint Martin le Beau. Que el dietari el va impulsar el president Tarradellas, que hi va donar suport el president Companys, però que qui l’escrivia eren funcionaris de la Generalitat. Que es creu que a l’inici eren tres els funcionaris que ho feien, però que després sembla que l’autoria de la major part del text seria del senyor Joaquim Vilà i Bisa, cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.
El senyor Bricall, coherent amb la seva manera d’exposar les coses, va ser precís, concís i va dir que no podia afegir res més després de les paraules d’en Ton Barnils, tot i que potser ell creia més interessants que la mateixa crònica els tres textos del president Tarradellas que sortirien en un segon volum.
La resta d’intervencions, potser més protocol·làries, atès que ho feien els representants de les institucions que havien ajudat en l’edició del llibre –Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya–, van arrodonir aquesta presentació, agraint que després de gairebé setanta anys es pugui saber, d’una vegada per totes, amb més precisió, què és el que van viure i patir la gent d’aquella època.
Un cop acabat l’acte, vam proposar al senyor Josep Fornas acompanyar-lo fins a Vilassar de Mar, on viu. Llàstima de no portar una gravadora, perquè el trajecte també va ser molt interessant. Té la seva memòria i la del país al cap.
Ens explica que com que no se saben gaires coses del senyor Joaquim Vilà –sí del seu germà Antoni, que el substituí en el càrrec de cap de Premsa de la Generalitat quan el van assassinar–, n’ha començat una recerca. Ja ha trobat fotografies del senyor Joaquim Vilà en la col·lecció de fotografies de l’Agustí Centelles. Diu que també era de Vilassar.
També ens va parlar dels seus inicis en el món editorial, de la creació de l’editorial Pòrtic, de com volia recuperar la memòria històrica, ja fa anys, i va començar per publicar les memòria d’en Claudi Ametlla i de l’Aurora Bertrana.
Un home de vuitanta-quatre anys, amb un cap claríssim, presumit i ben vestit, em va regalar una de les millors hores del dia. La seva primera trobava amb el president Tarradellas, el novembre de 1962, a l’Hotel Estocolm de París, que el va conèixer gràcies a l’Andreu Abelló. De com li havia demanat que volia ser diputat al Parlament de Catalunya, si tot el que estaven intentant acabava bé; de tot el que havien compartit plegats, fins i tot l’experiència de tenir una filla amb síndrome de Down –la primera, el president Tarradellas, i la cinquena, el senyor Fornas–, i també de la frase que li havia dit el president Tarradellas el dia de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. Diu que estaven tots els diputats al Saló dels Passos Perduts, fent rotllana –no sé si hi heu estat mai, però és un saló que imposa– i que tothom va veure com el president Tarradellas se li apropava per dir-li alguna cosa, i que a cau d’orella, tot abraçant-lo, li va dir: “Tu ja ets diputat al Parlament i jo ja no sóc president de la Generalitat”. Sublim.

Antoni Dot i Arxer (1908 - 1972)

Aquesta nit m’he posat molt tard al llit, vora quarts de tres de la matinada. Arribava de la presentació de la biografia del que fou el diputat benjamí del Parlament republicà, el senyor Antoni Dot i Arxer (1908 – 1972), que es va fer a la casa de cultura Can Trinxeria, d’Olot, d’on ell n’era fill.
Va ser una presentació especial. Hi havia molts motius per ser-ho –Olot va decidir celebrar el centenari del naixement de l’Antoni Dot i així recuperar la seva figura, la joventut de l’autor del llibre, l’Albert Planas i Serra, fer l’acte a la mateixa ciutat del biografiat–, però, sobretot, havia de ser especial a la força, perquè els seus dos fills, en Jordi i la Montse, van viatjar des de Mèxic per poder-hi ser presents.
La presentació va anar a càrrec, entre d’altres, d’en Josep Vall, de la Fundació Josep Irla; de Jesús M. Gutiérrez, del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), de l’Albert Planas i Serra, l’autor, i d’en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot. En un darrer terme, va intervenir també el diputat Pere Bosch Cuenca, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i exalcalde de Banyoles, excusant l’absència del president del partit, en Joan Puigcercós, que per motius personals no havia pogut acudir a la cita.
A pocs minuts de començar l’acte, ja ens vam adonar que la sala quedaria petita. Impressionant, 156 persones omplien les dues sales de Can Trinxeria, i més de la meitat van haver de restar dretes durant tot l’acte. La sorpresa dels fills de l’Antoni Dot, i també del seu nét, tots ells vinguts des de l’altra banda de l’Atlàntic, quedava palesa en el seu rostre. Es preguntaven, una i altra vegada, com és que hi havia tanta gent i, sobretot, com és que hi havia tanta gent jove.
Estic acostumada a assistir a actes d’aquest tipus, històrics i polítics, on és veritat que la majoria de vegades la mitjana d’edat és força elevada. Quin goig ahir veure gairebé una trentena de joves, entre vint i vint-i-cinc anys, assistint a la conferència d’un company seu! Quin gran encert que va tenir la Fundació Josep Irla d’encarregar la biografia de l’Antoni Dot a un jove llicenciat en història, fill de Santa Pau, perquè justament això fa que la preocupació per a la recuperació de la memòria històrica no quedi en mans només d’aquells que ja saben, qui més qui menys, el que es va coure en les èpoques que tots coneixem, sinó que passi el relleu a aquells historiadors que pugen.
L’Albert Planas va exposar el seu mètode de treball, va fer pinzellades de traç gruixut –perquè no es va estalviar res– sobre la vida política de l’Antoni Dot, i ho va fer encomanant-nos la seva vitalitat, la seva energia, la seva espontaneïtat, fent una presentació amena i, com deia ell, ben propera a la gent. No volia explicar una missa en llatí, sinó una exposició didàctica i educativa. I us prometo que ho va aconseguir.
En Josep Vall, de la Fundació Irla, va fer una bona introducció. Va explicar que just feia dos anys la Fundació havia participat en la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), de Jaume Torrent, que era la biografia d'un altre diputat del Parlament de 1932, l’autor del qual es trobava a la sala, i que en veure l'estructura del llibre van pensar que havien de fer alguna cosa per recuperar part d’aquella història, d’aquella gent, atès que fins aleshores només es disposava de biografies dels personatges més destacats –Companys, Irla, Macià...–, però que encara quedava molt feina per fer.
Així, al desembre del 2006, van marxar cap a Mèxic i van anar contactant, amb l’ajuda de l’Orfeó Català de Mèxic, amb descendents d’aquells que es van veure obligats a exiliar-se. Va ser aleshores que van contactar amb en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot i Arxer, que els va facilitar tota mena de documentació i fotografies, cosa que els va permetre posar fil a l’agulla per ara poder tenir la biografia que ahir es presentava.
Jo vaig conèixer en Jordi Dot just fa dos anys, a Mèxic, i la presentació de la biografia del seu pare a Catalunya ha permès que ens tornéssim a veure. Permeteu-me que expliqui un detall molt personal.
Quan l’Antoni Dot va haver de marxar de Catalunya el seu fill, en Jordi, només tenia set anys. Sempre havia vist per casa fotografies de l’hemicicle del Parlament de Catalunya, però no ha estat fins aquest dimarts passat que ha pogut trepitjar el saló de sessions. Quan vam saber que s’estarien a Barcelona i que fins el dia 11 no s’instal·larien a Olot, vaig pensar que podia convidar-los a venir al Parlament i que poguessin veure, in situ, on havia treballat el seu pare.
Veure com els ulls d’en Jordi i la Montse s’humitejaven just en el moment d’entrar al saló de sessions, és una cosa que no té preu. Caminaven just pels mateixos racons on havia treballat el seu pare, identificaren de seguida on s’asseia el secretari primer del Parlament del 1932 –que era el seu pare– i marxar cap a Mèxic havent pogut parlar amb el president Ernest Benach, que els dedicà uns minuts, és una cosa que agrairan sempre. I poder saludar, a Olot, a qui també ocupà un càrrec com el seu pare, el senyor Marçal Casanovas, que fou secretari quart del Parlament de Catalunya del 1988 al 1992, també els va emocionar.
Que tard que fem a vegades les coses! No serem a temps de fer-ho amb tots, evidentment, però fer que, amb setanta-set anys, un exiliat pugui passar unes hores al Parlament de Catalunya, tal i com fa poc va fer també el senyor Serra Puche, fill del diputat Serra Húnter, a mi em reconforta l’ànima.
Després de la presentació del llibre, vam anar plegats a sopar a La perla d’Olot.
Tot i el fred, intens, va ser una nit magnífica!